Articles

ETA és una nació

I no una qualsevol, no, sinó una gran nació: almenys així ho va dir, amb la fermesa, convicció i solemnitat que li són habituals, Mariano Rajoy a la roda de premsa posterior a la seva trobada amb Zapatero per veure què feien davant del trencament de l’alto el foc per part dels terroristes, un alto el foc tan curiós que es veu que continuava vigent fins i tot després que els etarres celebressin el Cap d’Any fent volar el pàrquing de la T-4 i carregant-se dos equatorians, que deuen ser les víctimes més infravalorades de la història del terrorisme. Naturalment les paraules del líder conservador eren fruit d’un lapsus, un trabucament que li devia fer venir a Don Mariano unes ganes peremptòries d’empassar-se el puro: però ja estava dit i allà va quedar testificat per micròfons i càmeres, directament per als annals més estrictes de la història. Haurem d’acabar sospitant que Zapatero, potser una altra cosa no, però deu tenir poders mesmèrics: tothom que el va a veure a la Moncloa en surt dient coses rares.

Bé, i si ETA és una gran nació, no diguem res de Iacútia, una República russa que molts fins ara ens pensàvem que només existia en els taulers del Risk, el joc aquell d’estratègia militar. Va haver de ser a les gèlides terres d’aquell país on, per primera vegada en la Història en majúscules, una selecció catalana de futbol –de futbol sala, per no abusar– es va enfrontar a una d’espanyola, amb el resultat que els catalans, horror, van planxar els espanyols amb un resultat de cinc gols a tres. Bé, tal esdeveniment ha causat un daltabaix de pronòstic, no a Iacútia ni a Catalunya, on sembla que la notícia no ens ha tocat ni ens ha fet aire, sinó a la nació més gran de totes, que, per descomptat, és Espanya –dempeus davant d’aquesta paraula sagrada, lector–. L’entrenador de la selecció espanyola de futbol sala, un tal Ángel Chacón, ha insinuat que la participació catalana al partit es va dur a terme amb nocturnitat i traïdoria, ja que ells tenien entès que anaven a enfrontar-se amb la selecció japonesa, i una vegada allà, en lloc de japonesos s’hi van trobar catalans, ecs. L’enviat especial del diari de l’Amo de la Piscina destacava així mateix que, al pavelló on es va celebrar el matx, hi havia “un mamut gegant de peluix” i s’hi van ballar “danses folklòriques turco-mongoles”, dos fets tan altament sospitosos que riu-te de la motxilla de l’11-M.

Ara bé: allò que va despertar la ira i el cruiximent de dents constitucionals va ser que els organitzadors es van equivocar i, a l’hora de fer sonar els himnes, van posar el God Save the Queen britànic en lloc de la vigorosa Marxa reial espanyola; en canvi, amb Els segadors no hi va haver error i els jugadors catalans van poder esmolar ben bé les eines abans d’entrar en acció. Ja es poden imaginar l’espant, el disgust i la ferida a l’orgull patri que ha sentit l’Espanya més genuïnament democràtica davant d’un afront tan gran i de tanta infàmia.

Tot això es vol mitigar posant lletra a l’himne espanyol, una idea que ja va florir del crani privilegiat d’Aznar i entorn de la qual ara sembla que hi ha consens. Ho trobo molt bé. De tota manera, els promotors de la cosa no haurien d’oblidar que, a banda de la del gran Pemán, l’himne espanyol ja n’ha tingut unes quantes, de lletres, més o menys apòcrifes, però que potser valdria la pena recuperar. En recordo una que solíem cantar en la meva ja llunyana infància postfranquista, i que deia “Franco, Franco, que tiene el culo blanco / porque su mujer lo lava con Ariel...”. És una mica dadaista, però no em negaran que té el seu què. O una altra, en català, que podria ser un bonic emblema de l’Espanya plural: “Espanya, Espanya, penjada d’una canya / si la canya cau, Espanya adéu-siau...”. I parem, que encara ens diran coses lletges que, com a bons espanyols, no ens voldríem sentir dir ni de broma.

Però per broma, els comentaris dels habitualment circumspectes editorialistes dels diaris lleials a la gran Espanya sobre la llista d’autors catalans per a la Fira de Frankfurt, amb els autors castellans finalment absents: des dels tebis, que parlaven d’oportunitat perduda, fins als inflamats, que clamaven contra el fracàs de la política de la Generalitat, i els molt inflamats que directament hi veien un fracàs de la literatura catalana sencera. Collons: només faltava que parlessin d’un fracàs del rei En Jaume.

Total, que a la vista de tot plegat, potser sí que tenen raó els que diuen que el nacionalisme sempre tendeix a fer el ridícul: sobretot, afegiríem, quan el practiquen els no nacionalistes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.