El model català de caixes

I tant que hi ha un model català de caixes! Després de llegir un article del professor Miguel Trías Sagnier, on ho nega, em sento obligat a parlar-ne. El catedràtic d’Esade deu saber dret mercantil, però poca història econòmica.

A l’article mencionat, el professor Trías fa una anàlisi de la legislació vigent sobre caixes d’estalvis a Catalunya i a Espanya per demostrar la seva afirmació. És evident que d’acord amb els textos actuals no hi ha diferències fonamentals entre la seva regulació a les diverses comunitats espanyoles. Però l’operativa de les caixes catalanes ve de més enllà de l’etapa Vilarasau que, com ell diu, va ser el modernitzador de La Caixa gran. El creador del model de caixes fou Francesc Moragas, fundador el 1905 i director general de La Caixa fins a la seva mort, el 1935. Vilarasau substituí Enrique Luño Peña, un personatge nefast per a l’economia catalana, que fou comissari polític del general Franco a La Caixa el 1939 i el seu primer executiu fins a l’any 1975.

Té raó el professor Trías quan diu que l’actual Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona ha estat el model per a la resta de caixes catalanes i de les espanyoles. Però les catalanes s’adaptaren abans a la manera de fer de la Caixa de Francesc Moragas. Les caixes espanyoles –o, si ho prefereixen, les no catalanes– van començar la seva transformació als anys seixanta del passat segle, quan foren definides per primera vegada com a entitats financeres de ple dret. Fins aleshores, eren benèfico-socials, en el sentit més conservador i poc modern de l’expressió. Caja Madrid va adoptar el model gràcies a un director tarragoní, que coneixia bé l’operativa catalana. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i les altres caixes catalanes ja actuaven amb un sentit financer i social des de molt abans. El perfil baix del període de Luño Peña va ser aprofitat per les altres caixes per esgarrapar quota de mercat de la gran, que havia arribat a ser altíssima.
Cap comunitat de l’Estat té deu caixes com Catalunya. Cap comunitat té el percentatge tant alt de dipòsits a les caixes amb relació als bancs. Cap comunitat de l’Estat té arrelada en la seva tradició popular el significat social i cultural de les caixes.

Deu ser l’únic país al món en el qual hi va haver més llibretes d’estalvis que població. En estudiar l’economia catalana es podria fer una distinció entre les ciutats que tenen una caixa pròpia –Barcelona, Girona, Tarragona, Manresa, Mataró, Terrassa, Sabadell, Vilafranca i Manlleu– i les que no en tenen. Lleida lamenta haver perdut la seva, que va ser absorbida el 1979. La Caixa gran és CosmoCaixa, CaixaForum i les retransmissions esportives d’en Puyal, entre moltes altres activitats; la Caixa de Catalunya és La Pedrera de Gaudí a Barcelona; la Caixa de Manresa, el monestir de Sant Benet de Bages; la Caixa de Girona, la Fontana d’Or, i així seguiríem amb les restants.

Durant el franquisme, la joventut aspirava a tenir un pis de la Caixa –sense distinció d’entitat– i a treballar-hi, com a símbol d’estabilitat. Hi ha algú a la plana de Vic que no tingui un compte a la Caixa de Manlleu? I menciono la més petita, que és gran a la seva comarca.
He escrit centenars de pàgines sobre les caixes catalanes i les conec bé. Negar l’existència d’un model català de caixes, que inclou una cultura de proximitat i de servei, és com dir-me que no sé res sobre elles. I les caixes catalanes no han estat mai polititzades, com insinua el professor Trías, com Caja Madrid o la de Castilla La Mancha, ni controlades per l’Església –que té una altra feina– com la Caja Sur cordovesa.