Teologia i ciència

El nou llibre del físic Stephen Hawking ha tingut la virtut de posar sobre la taula el vell contenciós entre teologia i ciència. Aquests dies han aparegut a la premsa diversos articles sobre la qüestió. És realment una ciència, la teologia? Ciència i teologia estan condemnades a no entendre's?

Diria que no. L'entesa mútua és possible, i en algun cas és una esplèndida realitat. Aquesta realitat, com tantes altres coses bones, la devem al Concili Vaticà II. Efectivament, a la constitució Gaudium et spes hi llegim: “L'Església té una necessitat particular de l'ajuda d'aquells que, vivint al món, són experts en les diverses situacions i disciplines, tant si són creients com no creients” (GD 44). Mai, abans, s'havien pogut escoltar unes paraules tan explícites i significatives de l'Església. És una pena que la doctrina d'aquest gran concili (l'únic que no ha proclamat cap dogma ni ha proferit cap condemna) no sigui sempre present en totes les activitats de l'Església. No ha aparegut ni un sol article, en l'àmbit eclesial, ni tampoc a la premsa, que agraeixi a Hawking les seves descobertes i les seves aportacions en un tema tan important com aquest, el de formació de l'univers, que ha mantingut tradicionalment enfrontades la ciència i la fe. En detriment de la fe, val a dir-ho.

Avui dia no té sentit desqualificar la ciència en nom de la teologia, ja que la teologia fa temps que ha desistit del seu pretès caràcter científic, i accepta humilment el seu caràcter “complementari” en relació amb la ciència, al mateix temps que va refermant la seva metodologia, cada vegada més rigorosa, més lògica i fins i tot més científica. D'altra banda, la feina del teòleg no és pròpiament científica, ni té com a principal objectiu la veritat empírica, sinó la veritat revelada, que procura fer intel·ligible als ulls del creient, el qual, sovint, tendeix a tancar els ulls de la raó, amb la qual cosa esdevé massa crèdul, en lloc de creient. De manera que jo no insistiria gaire en la grandesa de la creença, ni magnificaria l'àmbit de la transcendència, ja que tot això no ens ha portat enlloc. O més ben dit, ens ha portat al fonamentalisme religiós sempre. La idea, d'altra banda platònica, d'un món intel·ligible únicament als ulls de la fe, un món on les idees existirien per si mateixes i en el qual els grans valors (el bé, la bellesa, la justícia, la bondat, etcètera) serien –teòricament– absoluts, diria que ha quedat obsoleta. Per culpa d'aquesta quimera, el món sensible ha sigut llargament infravalorat pel creient, talment com si fos una mala còpia del món absolut; i l'ésser contingent, una caricatura de l'ésser absolut; un ésser absolut, d'altra banda, sempre absent, sempre en una altra banda; sempre a l'altra riba, és a dir: en l'eternitat, del tot inassequible “en aquesta vall de llàgrimes”. I tanmateix, un cristià i un visionari com Joan Maragall es rebel·lava contra aquesta concepció “teològica”. Al Cant espiritual no té cap inconvenient a dir que “aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra amb tot el que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor; i no podria ésser també una pàtria celestial?”

I tant que sí! Sobretot si les teories de Hawking es confirmen. De manera que jo no diria, amb la rotunditat amb què s'ha dit aquests dies, que la “pregunta sobre Déu transcendeix els límits de la ciència i que, com a tal, no pot demostrar la seva existència, ni tampoc la seva inexistència”. És que tampoc ho pretén. Ens toca a nosaltres, els creients, re-ubicar el Déu creador. Sota el guiatge dels teòlegs, això sí. Però no de tots; només d'aquells que estan de tornada dels totalitarismes i de les veritats absolutes. Aquells que, com la Simone Weil, han sabut veure a temps que “Déu i totes les criatures és menys que Déu sol”. I diria que aquest Déu sol –el Déu que habita en el misteri– no queda afectat per les aportacions de la ciència. Hi queda el Déu antropomòrfic de la Bíblia, el Déu versàtil, que té tantes cares com llibres l'Antic Testament. El Déu que coneixem de manera analògica. El Déu dels teòlegs i del magisteri eclesiàstic. Aquest Déu, certament, no està blindat a la ciència. Ni a l'hermenèutica. Al capdavall, el Déu de la Bíblia i el Déu de l'Alcorà no deixen de ser, con ens recorda Harold Bloom, personatges literaris. Ens agradi o no, els hem conegut gràcies als llibres. Igual que el cosmos.