El desamor

Tot comença amb la curiositat, amb l'interès per l'altre; es vol saber què fa, on és. Més endavant, la curiositat s'accentua, es vol saber quins són els seus amics, les seves aficions, la seva família.

Després ve l'interès per les seves idees, pensaments, delits, pels seus somnis... i un bon dia se sent que allò esdevé important, més que les coses que en la vida d'un mateix eren fins llavors marc de referència. Se sent que en la pròpia escala de valors aquella persona ha ultrapassat molts esglaons per situar-se entre els primers. Els defectes que no es veuen, però que s'intueixen, no tenen importància, es jutgen subjectivament com a petits accidents percebuts i oblidats. La curiositat ha esdevingut interès, l'interès esdevé afecte, i l'afecte amor, sentiment que trastoca l'ordre dels valors. Un terratrèmol en el propi pla de la vida.

Aquest sentiment jove, nou, inexperimentat, es fa ple, complet i apassionat, és a dir, intensíssim sense raó racional que el sustenti, emplena la vida i la condiciona perquè li dóna sentit i explicació. Després vénen anys en què la sorpresa per la felicitat trobada i l'interès obsessiu per l'altre se substitueix per la seguretat, la referència, la roca en l'oceà on es pot descansar, descarregar-se de les tensions, de les amargures i decepcions, es pot confessar el que es vol per a la pròpia vida que ha esdevingut compartida perquè ja no es vol pròpia. Els fills són un complement que estabilitza la relació. La dona no ho és del tot fins que no és mare. La seva plenitud i la satisfacció de sentir-se mare asserena la relació de parella, que esdevé intensa i plena. L'home, vanitós en essència i en consciència, busca l'èxit professional posant-lo egoistament per sobre de qualsevol altre valor, la dona es realitza amb els fills i amb la vida professional que gira sempre al voltant de la parella i de la família. Conèixer coses junts, aprendre junts, compartir i veure el mateix des d'angles diferents fa créixer i enforteix la relació.

Un dia, però, aquell defecte vist fa anys i oblidat, esdevé notori i sobretot molest; com una agulla que punxa i es clava al cor, és una cosa petita però intensa que malbarata un xic la relació. La converteix si altres carències són percebudes després, de plena en parcial, es passa de la perfecció en la relació a la imperfecció, del tot a la part. Si la relació no es transforma, canvia, es torna més selectiva, és a dir, s'és capaç de viure sabent que no tot pot ser perfecte, que hi ha grans de sorra a la sabata amb els quals s'ha de caminar per la vida; si això no passa, la desavinença creix i substitueix una part cada cop més gran de l'afecte i la relació al voltant de la qual girava la vida esdevé només parcial i incomplerta.

La vida continua fluint inesgotablement, inevitablement, i si la relació té aquestes carències la percepció és que un ja no és per l'altre la part més important de la seva vida sinó una referència entre d'altres. S'arriba a l'acceptació del fets i no es lluita per guanyar allò que poc a poc es va perdent. La dinàmica de la pròpia consciència i dels interessos propis empetiteix més la importància d'una relació que fins fa poc era cabdal, l'eix sobre el qual girava la roda de la vida. Ara ja no.

I una dia es passa aquella frontera en què el més passa a ser el menys, on hi ha coses més importants que la pròpia relació perquè aquesta no se sent viscuda i sentida per l'altre com a cabdal. Imparablement, l'apreciació del que un és es perd per l'altre, i l'estima se sent que es desfà i s'afluixa. És un moment que els petits detalls tenen importància i el to de la resposta és més important que aquesta, el gest que l'afirmació i la certesa desapareix i es constata que ja no som especials per l'altre i que en la seva apreciació el fosc és més que el clar, el negatiu més que el positiu. Sense interès i respecte per l'altre, sense estima pel que fa i diu, la convivència esdevé més un destorb, una frustració que no pas una agradable sensació i un projecte de futur. És el desamor en què moltes persones viuen perquè caminen sense interès, sense respecte, sense admiració per la parella. Quan no hi ha projecte, quan no es pot pensar que el futur serà millor que el passat, quan es perd la il·lusió pel demà i la vida es va acabant, el fet de no compartir-la porta a la soledat, l'amargura i la tristesa. La vellesa aprofundeix aquesta sensació. El desamor devasta encara més si va acompanyat del sentiment que cap alternativa ho és realment, que no hi ha solució i que res val l'esforç de provar-ho. És el preu de la desesperació sense sortida. La decadència física, a vegades la intel·lectual, no pot conviure amb el desamor sense que la vida es torni un martiri, però si això passa i l'estima en la parella s'ha perdut es viu en un infern que no és altra cosa que el convenciment que el present és insatisfactori i el futur encara ho serà més.

El desamor, com els mals profunds i les malalties incurables, s'ha de tractar abans no s'arribi al punt en què tornar enrere ja no és possible ni tampoc desitjable.