El pa de paper

Apropòsit de l'èxit literari i cinematogràfic del pa negre, la curiositat m'ha empès a consultar un exemplar del segon tom del Diccionari de la llengua catalana publicat l'any 1865 per Espasa Germans Editors, òbviament per l'entrada pa. Del resultat de la investigació en puc dir que pa negre no hi figura, i m'inclino més a pensar que, simplement, la denominació pa negre no existia a Catalunya a mitjan segle XIX, més que en un oblit de l'autor, ja que l'entrada pa és completíssima i ocupa gairebé tres pàgines de l'obra.

La lectura del diccionari en qüestió –una petita joia de més de 800 pàgines adquirida recentment en una descarregada d'antiguitats pel preu simbòlic de deu euros, sense regatejar– m'està proporcionant moments de plaer indescriptibles. Si bé l'autor que signa és el doctor en lletres Pere Labernia, des de l'inici consta que el diccionari va ser “considerablement aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana”. Quant al domicili editorial dels germans Espasa, l'adreça és Robador, 39. Encara no fa dos anys, un segle i mig després de l'època a què ens referim, davant mateix del número 39 del carrer d'en Robador s'hi ha instal·lat, coses de la vida, la llibreria i l'àmbit de publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans.

Tornant al pa, l'article no recull el pa negre, però sí el pa blanch, definit com “Lo que es de bona farina”. Al que tindríem per pa negre, s'hi refereix –interpreto– com a “pa de sagó”, que defineix com “'L que's fá pastant sagó en lloch de farina”, o com el “pa moreno”, definit com “'L de inferior qualitat” o, com a “pa mitjá”, que defineix com a “'L pa de qualitat entre ‘l blanch y ‘l moreno”, o com a “pa de barreja”, definit com a “Lo fét de farina de vários grans y llavors”. I encara l'autor recull el “pa de ca o de gossos”, que defineix com “Lo mòlt moreno que's sól donar als gossos” i el “pa de galgo”, definit com a “Lo fet de farina mòlt passada que ix moreno”.

Encara no fa una setmana, caminant per Vilobí d'Onyar, vaig trobar el senyor Joan Sargatal, nascut a Riudellots de la Selva l'any 1920, i mirant uns finestrals del carrer de Sant Josep m'explicava que tenia el record de ben petit de veure-hi pans penjats a l'exterior, molts pans. Però li fallava la memòria i no recordava per què els hi penjaven. Un parell de dies després em va venir a trobar el senyor Joan Sargatal per anunciar-me que havia pogut recordar el motiu dels pans penjats als finestrals: era perquè no es florissin, em va dir, molt content d'haver recuperat aquella pàgina viscuda feia vuit o nou dècades. He mirat el diccionari i, efectivament, recull l'entrada “pa florit”, que defineix com “Aquell que, ó per la humitat, ó pel mòlt temps que está fét se li ha format una espécie de molsa que sól sér blanca, peró á vegadas té part de blau y de groch”.

De les nombroses frases fetes amb el pa com a ingredient lèxic, algunes es poden comentar perquè s'han mantingut vives en el llenguatge, si bé la forma que ha perviscut no és l'originària. Recordo un polític balaguerí, Eduard Tarragona, que l'any 1977 es va presentar sense èxit com a candidat al Senat espanyol fent servir el lema “Al pa, pa, i al vi, vi”. El diccionari recull dues versions originals d'aquesta frase feta, però que no són ben bé iguals. Una és “Pa pa, vi vi” i, l'altra, “Pa per pa, vi per vi”. Respectivament signifiquen “Ab ingenuitat y franquesa” i “Clar y catalá, sense rodeos”. Mai no sabrem si el polític Tarragona no va arribar al Senat perquè havia fet una versió lliure de la frase feta o, potser, perquè el seu historial incloïa el pas per les Corts franquistes com a diputat pel terç familiar (i, finalment, encara va ser elegit diputat l'any 1982, per Aliança Popular).

Una altra frase feta molt usual (especialment perquè la fa servir el mestre Joaquim Maria Puyal en les transmissions radiofòniques) però que ha evolucionat és “Posar-hi més pa que formatge”. La versió que recull el diccionari del segle XIX és “Prométrer més pa que formatge”, que es defineix com “Prométrer gran recompensa, crescuts interessos, y no cumplir res”.