Convergència i Unió
Cal esperar encara una setmana per saber si CiU guanyarà les eleccions i, sobretot, si podrà tornar a governar Catalunya. Si fem cas de les enquestes publicades fins a dia d'avui, tot indica que, de guanyar, probablement sí, i de governar, possiblement també. A partir d'aquest doble supòsit, i al marge de les preferències de cadascú, cal acceptar que CiU és el fet diferencial i alhora el màxim referent de la política catalana després de la dictadura franquista.
Durant la primera etapa, que va des de la fundació de CDC el mes de novembre del 1974, passant pels 23 anys de governs nacionalistes, entre el 1980 i el 2003, tothom coincidia en l'anàlisi que CiU era Jordi Pujol, i que sense Pujol en la primera línia i, sobretot, sense governar a la Generalitat (i pràcticament en cap institució amb pressupost significatiu), CiU desapareixeria, en un cas semblant al que va succeir a la UCD d'Adolfo Suárez. Tothom coincidia que CiU era el producte conjuntural d'una època i d'una persona. Fins i tot, contra el monopoli aritmètic amb la fórmula tripartit (d'una supremacia semblant a la de l'imperi Romà), semblava que el cicle de 23 anys regit per Pujol quedaria curt respecte a un cicle etern de governs encapçalats pel PSC amb les tornes anecdòtiques d'ICV-EV i d'ERC.
Només set anys després (i set anys, en política d'oposició, són molts anys), CiU s'ha situat a un pam de la glòria sense que els sociòlegs n'estiguin donant una explicació. On queda el mite del pujolisme? Tenint en compte que la massa crítica de CiU era d'una mitjana d'edat alta, com s'ha guanyat la batalla contra el fet biològic? Per què en set anys, sense beneficis a repartir, les diverses sensibilitats de CiU no s'han repartit culpes?
Hi ha molts interrogants que queden tapats per l'agenda electoral però als qual s'ha donat resposta mentre el país estava distret entre les penes del sostre nacional i econòmic i les gràcies del Polònia. Dilluns vinent al vespre, la llotja del Camp Nou farà la cara de la nova legislatura. Mentrestant, durant tota aquesta setmana que queda, CiU farà el gest de satisfacció de qui ha guanyat 0-8. Veurem què passa diumenge. La política, com el futbol, és un estat d'ànim.
