Hereus naturals

Gràcies a una filtració de Wikileaks s'ha sabut que la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va dir a l'ambaixador dels EUA a Espanya que la llei del cinema que plantejava el govern de Catalunya era antinatural i desequilibrada. La ministra, a més, va dir a l'ambaixador que “fins i tot els catalanoparlants prefereixen veure els films en castellà”. No hauria de passar per ull la primícia que la ministra ofereix. Sense titubejar, González-Sinde invoca un pretès fonament natural de la política. Es tracta, és clar, d'una magnífica drecera per posar fi a un sistema democràtic. Poca cosa hi deuen tenir a fer la discussió humana, la llei positiva o la decisió democràtica davant d'un principi inapel·lable dictat per la naturalesa. En aquest punt la teologia substitueix la política, l'oracle la llibertat, el temple el parlament, i la paraula sagrada de la naturalesa substitueix la paraula humana. Antinatural. L'ús d'aquest simple adjectiu aplicat al camp de la paritat i els drets lingüístics a Espanya revela no només l'aliança entre la dreta i l'esquerra jacobines, sinó una cosa molt pitjor: el cordó umbilical entre democràcia i franquisme. Al capdavall aquest diagnòstic de la ministra de Cultura és l'hereu –natural, en tota regla– de la destrucció lingüística que va imposar el franquisme, un franquisme, és clar, entès com a fase intensa d'un procés de devastació molt més dilatat. L'autoritarisme ha descobert els grans magatzems de la cosmètica liberal. El mercat o el pes demogràfic substitueixen els decrets prohibitius d'ahir. Es tracta de levitar sobre la història i, des d'una retòrica parademocràtica, no renunciar als rèdits de destrucció lingüística que va conquerir la dictadura. Ara no hi ha baionetes. De moment se'n fa prou amb un adjectiu.