Cal que parlin clar

La sentència del Tribunal Suprem sembla, com a mínim, un cop baix al model d'immersió lingüística vigent a Catalunya des dels anys vuitanta. Diu el TS: “El castellà és llengua vehicular en l'ensenyament al costat del català”, i segueix: “La Generalitat haurà d'adoptar les mesures que siguin necessàries per a adaptar el seu sistema d'ensenyament a la nova situació creada per la sentència del TC”.

Les reaccions dels diferents agents polítics i socials duen a la confusió: “El Suprem no té jurisdicció per a anul·lar cap llei, per tant la sentència no té cap conseqüència (Oriol Pujol). “La sentència no suposa cap canvi, ni de present, ni de futur en el desplegament de la llei vigent” (Ernest Maragall). “La immersió lingüística s'ha acabat, i dir el contrari és ser un mentider i estar enganyant” (López Tena). Enric Millo i Rivera se senten satisfets, cosa que vol dir que sí que afectarà.

És possible fer interpretacions tan radicalment diferents? Té o no té poder, el Tribunal Suprem, per canviar o interpretar una llei democràtica? Ho ha dit ben clar, que el castellà també ha de ser llengua vehicular en totes les etapes de l'ensenyament. Però, com es tradueix a la realitat?

El nou president de la Generalitat, Artur Mas, ha d'esclarir si la sentència afecta la immersió lingüística, que aquest és el punt neuràlgic que ha dut els estudiants a no ser separats a causa de la llengua. Si l'afecta, ha d'explicar com pensa respondre a un Tribunal que en aquest cas no imparteix justícia, com és la seva funció, sinó que fa política.

Ens ha de dir sense embuts com pensa fer front als atacs constants de les institucions judicials espanyoles contra la nació catalana, la seva llengua i les seves lleis. I les paraules del Tribunal Suprem, d'entrada, ja són una provocació.

No hi ha escapatòria: el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya han d'assegurar que la llei d'educació no variarà i que la immersió lingüística seguirà igual que fins ara.