Submersió

El procés de submersió lingüística al qual Tribunal Suprem ens ha intentat abocar és de difícil comprensió per a nosaltres, una societat sense conflictes lingüístics ni a les escoles ni al carrer, més enllà de les males intencions polítiques, disfressades de greuge social, de tres, els tres de sempre: la ràbia, la incultura i el no deixar menjar. Que el govern de la Generalitat de Catalunya ens digui que el Suprem no té competències en aquesta matèria i que no pot passar el raspall i aplicar una mà de pintura tòxica per sobre de la llei vigent és un alleujament, és ben cert, però sembla clar que el procés involutiu de certes esferes de poder dins l'Estat està en plena efervescència.

De què han servit trenta anys de bona feina, el reconeixement europeu al procés d'immersió lingüística i la comprensió d'alguns espanyols i castellanistes de bona fe i millor bagatge, com el nou director de la Real Academia de la Lengua Española, en José Manuel Blecua, si l'amenaça contra el model és més viva que mai?

Si científicament i estadísticament s'ha demostrat l'eficàcia del model i hi ha qui no ho entén o no ho vol veure serà que del “divideix, que alguna segregació en traurem”, se'n pot fer un modus vivendi politicosocial. Anant més lluny dels “adéus, Espanyes” el que hauríem de plantejar són els adéus a l'estupidesa i l'estultícia moral. Titànica labor.