La correcció política ens fa diferents
La cavalcada de Reis s'acaba en molts llocs amb una llarga cua de pares i nens per recollir de mans de Ses Majestats d'Orient un obsequi. Aquest any, en un d'aquests pobles, el regal era una capseta de petits llapis. L'espera sol allargar-se mitja horeta, amenitzada, això sí, amb xocolata desfeta. Amb la filera formada, un pare va fer passar el seu fill per davant de tota la cua. I ningú no va dir res. El pare i el nen eren forasters, d'algun país àrab. Tot plegat, una anècdota; ja se sap que en tots els col·lectius hi ha gent que no respecta les normes més elementals de cortesia.
La vida està feta d'anècdotes d'importància variable i sabem que no s'han d'elevar al rang de categoria per no treure conclusions precipitades. No es tracta tant de referir-se ara a una de les qüestions de fons del fenomen immigratori, a saber: la facilitat a entendre els drets existents en una societat democràtica i benestant i la dificultat a comprendre les obligacions que comporta. El motiu de reflexió és molt més modest: per què ningú no va fer veure educadament al pare que allò no es feia i que el seu fill havia de fer cua com la resta d'amics.
Com a mínim hi ha tres opcions. La primera, ningú no va donar cap importància al fet, explicació difícil d'acceptar havent-hi pel mig nens impacients per obtenir un regal; la prova: cap altre veí no va gosar fer-ho perquè sap el pa que s'hi dóna en aquestes situacions. La segona, perquè va actuar el mecanisme de condescendència propi de la caritat cristiana, “pobrets, deixeu-los fer”. Tercer, ningú va voler córrer el risc de provocar un petit incident i ser assenyalat amb el dit acusador de la xenofòbia.
La correcció política exigeix una gran precaució en qualsevol actitud relacionada amb els nous conciutadans. Hi ha un deure de respecte i integració amb els nouvinguts, però també, admeteu-m'ho, una pressió complementària exercida per la fàcil utilització del dard de la xenofòbia. L'afany de ser políticament correcte és, doncs, el que fa que, a vegades, es doni un tracte diferent al que donaríem al veí de tota la vida. Aquesta prudència és la que fa la diferència i no acaba de ser bona per a ningú, en perjudicar la sinceritat d'unes relacions que haurien de ser normalitzades.
