La bombolla burocràtica

Una amiga, llicenciada en història de l'art, va ser convocada a una entrevista per aspirar a una plaça de treball en un centre cultural de referència de Madrid. Ella, esperançada, portava el seu currículum vitae imprès a tres tintes. I va tenir la sorpresa de veure com el director del centre el fullejava molt de pressa davant seu i, sense possibilitats que la seva retina en percebés tots els continguts, l'hi retornava de seguida. “Anem, ara, a les condicions reals –li va dir el director–. Intentem explorar quines són les seves aptituds vertaderes. Estic tip de llegir currículums de professionals sobradament preparats, amb màsters aquí i allà, expedients notables, però que al capdavall moltes vegades només dissimulen baixa sensibilitat cultural i poca passió professional”. I tot seguit van tenir una llarga conversa –passejada, dinada...– sobre les pulsions artístiques i professionals de la meva amiga, que des de fa sis mesos treballa a Madrid en la seva nova i il·lusionant feina.

En un magnífic poema titulat Escriure un currículum la poetessa Wislawa Szymborska ens recorda que en un currículum “compta més el preu que la vàlua / i més el títol que el contingut”. En una de les entrades del diccionari d'autor que Josep Ramoneda publica en el seu darrer assaig, Contra la indiferencia, apareix la veu Currículo, amb la consegüent definició: “Una representación burocrática de la persona que reduce la complejidad del individuo a un listado inexpresivo de evaluaciones con sello oficial”. ¿Comença a rebentar-se una altra bombolla, la burocràtica? Si és així estem davant l'assumpció d'un fracàs cultural de primer ordre: reconèixer que hem construït una ficció burocràtica tan colossalment enganyosa que només la vella conversa i la intuïció sàvia poden restaurar l'equilibri de la veritat elemental.