Són prestats

Que el tripartit s'hagi enfonsat no vol dir que Convergència i Unió hagi rebut una allau de vots convertits al nacionalisme. No han estat unes eleccions que només hagin fet Mas triomfador, sinó que hi ha hagut un importantíssim factor de càstig en els resultats. Com en tantes i tantes ocasions, és cert, però amb algun matís important. “No es guanyen les eleccions sinó que es perden”, sí, però precisament per això els vots que ha rebut Mas s'han d'entendre com a prestats. I no només com a prestats, sinó com a molt diversos, complexos i impossibles d'explicar només des del prisma guanyador-perdedor. Mas ha fet una bona campanya i ha demostrat ser el millor candidat, amb els millors plantejaments i fins i tot amb la millor organització i equip. Però la gent l'ha votat també per altres coses: uns, molts, pel profund enuig que provocava veure els desastres de gestió del tripartit; d'altres, perquè volien un lideratge més presentable a la presidència del govern; d'altres, pel context de crisi econòmica i institucional; d'altres, per ganes de veure un retorn al rigor, a una major fermesa nacional i a un ordre en els plantejaments. Però és prou evident que la victòria de Mas no és deguda a un moviment ideològic de fons, a una allau de vots fidels i convençuts. És una victòria molt conjuntural. Com totes? Sí, però més. Per això farà bé CiU d'administrar-la bé, de treballar cada vot com si fos un préstec, i convertir-lo a la llarga en una compra. La gent no ha comprat Mas, ha llogat Mas perquè els anteriors inquilins eren un desastre. La gent també sap que Mas no serà un desastre: però n'hi ha prou amb això per revalidar o millorar els resultats d'aquí a quatre anys? De cap de les maneres. Trobarem un veritable moviment indiscutiblement favorable a CiU quan l'adversari a batre, sigui tripartit o no, no estigui en hores tan baixes i quan el context econòmic i social estigui més estabilitzat. Quan la gent voti Mas no per sortir de cap pou sinó per caminar cap al mar. Sortir d'un pou és una necessitat: però caminar fins al mar és un progrés de debò. Nacionalment, econòmicament, socialment: no hem vingut al món només per provar de sobreviure.