ZP, pensant en la història
Un president és un polític que aspira a la transcendència. Sembla que en la vida de tots els presidents de tots els governs hi ha un dia en què comencen a pensar més en el que diran d'ells els llibres d'història que no pas en el que recolliran els diaris de l'endemà. Aquest deu ser un instant clau en la seva carrera. El president Zapatero ha tornat al món dels vius justament quan ha començat a pensar seriosament en el seu futur amb majúscules.
Imagino que un dia de fa uns mesos Zapatero va assumir que calia fer tot allò que Brussel·les exigia imperativament i Espanya necessitava urgentment per recuperar la credibilitat econòmica i financera. Naturalment, les mesures i retallades que això implicava no serien precisament populars i molt previsiblement empitjorarien la seva deteriorada imatge. Aquesta decisió implicava, doncs, plantejar-se sincerament renunciar a la reelecció, hipòtesi que el va alliberar automàticament de l'esclavatge de les enquestes. I a partir d'aquí tot va començar a canviar.
La por a perdre eleccions és un luxe que els governants no s'haurien de permetre mai, i menys en temps de crisi profunda. El pacte social i l'acord sobre pensions tal qual s'han signat segurament s'haurien pogut tancar fa molt de temps. Certament que el fet no depenia només del president del govern; d'altres factors com ara el canvi a la presidència de la CEOE o l'atac de responsabilitat sindical hi deuen haver ajudat, però la iniciativa corresponia al poder polític. I un Zapatero sense pors immediates però amb horitzons ambiciosos haurà estat determinant.
No seria estrany que Zapatero hagi recordat Gerhard Schröder. Les reformes aplicades pel canceller socialdemòcrata segurament li van fer perdre les eleccions de 2005, però aviat els llibres d'història recolliran el reconeixement que mereix com a causa de la recuperació accelerada que avui viu Alemanya.
No crec que ZP hagi decidit no presentar-se a les eleccions, encara; més aviat ha decidit que aquesta contingència no serà obstacle ni mental ni polític per prendre totes les iniciatives que calgui per fer aprovar les famoses reformes estructurals pendents des de sempre. El president torna, doncs, a arriscar-se, sense càlculs electorals; ZP ha tornat, i potser fins i tot per quedar-se.
