Solidaritat amb el propi ego
Solidaritat s'ha transformat ràpidament en una sinistra màquina de matar. Al congrés de Manresa, la robòtica partidista ja va liquidar els millors fills de la coalició: parlo de gent incansable com Anna Arqué i Lluís Mosella, injustament bandejats de l'executiva per savis tan entenimentats com Isabel-Clara Simó. Després de pencar com ningú en campanya, en Lluís va haver de sentir com l'acusaven de falsejar el seu currículum. La futura cúpula del partit el titllava impunement de mentider, quan –de fet– el que haurien d'intentar fer és calcar la seva formació, que inclou fites tan poc lloables com ser doctor per una universitat de fireta dita Harvard. Vés-t'hi avesant, Lluís: welcome to Catalonia, país de vetesifils, on l'excel·lència es paga molt cara.
Però la guillotina no només escapça la seva prole. També ha llevat la vida al pare i líder, que ha comès un pecat terrible: tenir raó i no mentir. Laporta va veure ben aviat que el partit no tenia cap mena de possibilitat d'assolir un regidor a Barcelona. Sabia que ell no podia liderar l'aventura: primer, perquè el vodevil afebliria l'independentisme a la capital, i també perquè Solidaritat no es podia permetre una derrota humiliant del seu cap de llista. Ho sabien Bertran i López Tena, que no tenien ni un sol candidat al pensament (l'independent de consens que prediquen no existia i de Santiago Espot se'n parlava només per fer befa). L'únic que els dos capitosts van proposar a ERC va ser una mesura del tot democràtica: vetar Jordi Portabella.
La política també és un afer de dignitat humana. No es pot bandejar Laporta en un dinar de costellada, adduint que és un adherit més de Solidaritat i acusant-lo de quelcom tan surrealista com voler presidir ERC. Nois, respecto el que heu fet fins ara, però sabeu perfectament que si teniu el cul al Parlament és gràcies a Joan Laporta. Entenc que Laporta se senti més còmode amb Portabella, que ha demostrat una intel·ligència política magistral. Portabella suma per convicció sincera; també per sobreviure, que és la seva obligació. Sobta veure una mostra de generositat entre tants polítics que només senten la solidaritat amb el propi ego.
