Un pas enrere

Hi ha qui creu que reconèixer una equivocació i fer un pas enrere quan es troba al capdavant d'un projecte, d'un grup de treball, significa emetre un signe de debilitat, de descrèdit. I encara que sàpiga que fent-lo afavoreix el funcionament col·lectiu, no recula. Normalment, i un cop presa la decisió i situat en aquesta disjuntiva, inicia un camí que interpreta com la via més correcta per donar la imatge contrària: una que desprengui control de la situació, seguretat. Però l'error tàctic no desapareix, no es pot tapar (més aviat cada cop es veu un embalum més gros sota la catifa) i llavors comença una excursió sense final conegut i en la qual cada cop es carrega més pes a la motxilla, com a resultat de l'aplicació d'actituds autoritàries, les apostes maniquees (amb mi o contra mi) o el deteriorament en la comunicació emocional. Un procés que, si s'allarga en el temps, pot acabar en un aïllament respecte de l'equip, aquell que (quina gran contradicció!) ha de ser clau per assolir l'objectiu. El resultat de no fer aquell pas enrere, doncs, costa molt més car que satisfer la vanitat de no ser considerat un pusil·lànime: deteriora el fons i la forma de la il·lusió inicial, inclosa la desmotivació dels implicats. Per tant, reconèixer els errors públicament, deixar-se aconsellar per qui sap de què va, buscar l'empatia, escoltar, airejar les equivocacions i les inseguretats perquè cicatritzin, en lloc de supurar cada dia, és la millor manera de créixer i obtenir seguretat. És sempre més rendible fer el que és correcte, per a un mateix i per al grup, que no el que ens convé. I és molt més difícil, segur, però molt més honest.