Manent i la resistència contra el franquisme
Òmnium Cultural ha concedit a Albert Manent el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2011, un guardó que es lliurarà el 14 de juny en un acte que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana. L'objectiu del premi és el reconeixement de l'obra i trajectòria del premiat d'honor. Ja que aquest homenatge servirà per donar a conèixer l'obra literària i científica d'Albert Manent i per reconèixer la importància i exemplaritat de la tasca intel·lectual de la persona que, com diuen les bases del premi, ha contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans, segur que en les pròximes setmanes, des de l'àmbit de la llengua i la literatura catalana, les autoritats en la matèria glossaran la producció d'aquest autor nascut l'any 1930 i que ha destacat en els camps de la poesia, la narrativa, l'assaig i la història.
En la biografia del personatge, a banda de l'obra escrita i els premis, els honors i altres dades literàries recollides, destaca que Albert Manent va intervenir activament en la resistència contra el franquisme i, quant a aquest aspecte de persona compromesa amb el país durant els trenta-set anys d'una dictadura que, des de bon principi, es va proposar el genocidi lingüístic i cultural de Catalunya, és on cal situar l'homenatge del Premi d'Honor.
Si les generacions actuals de catalans amb sentit nacional de vegades es pregunten com es van poder aguantar els anys del règim franquista, la trajectòria d'Albert Manent ajuda a entendre com petits nuclis de resistents van saber mantenir la il·lusió permanent (amb algunes temporades de desànim). Em contà el mateix Albert Manent que la resistència catalana havia fet seva, tot i que moltes persones la desconeixien, una consigna del líder de la Democràcia Cristiana De Gasperi quan vivia a la clandestinitat: “Feu-vos setanta amics”. Aquesta consigna la va fer córrer a Catalunya l'abat Escarré i, probablement, va esdevenir la clau de l'èxit de la resistència catalana en sentit ampli, des dels partits polítics i sindicats clandestins, fins als grups nacionalistes i fins als grups cristians, tots ells catalanistes i demòcrates. Per capil·laritat, per petits nuclis, per tam-tam, s'anaven fent córrer les notícies, els papers clandestins, les revistes de l'exili, els llibres antifranquistes que generalment s'editaven a França o a Amèrica, sobretot a Mèxic o a Buenos Aires.
Però era difícil passar la malla de la censura. A la Casa del Llibre –antiga Catalonia–, durant els anys cinquanta, els més innocus actes literaris gaudien de la presència d'un policia i, tot i que la lliçó central es fes en català, calia dir quelcom en castellà, d'entrada o de sortida, i sovint es mirava que un dels oradors fos un escriptor de parla castellana que acostumava a residir a Catalunya. Situacions com aquesta concreten què significava viure en un país ocupat on, per exemple, les sessions de l'Ajuntament de Barcelona es feien en castellà i on, encara un o dos anys abans de la mort de Franco, guanyà, en el ple del mateix Ajuntament, una moció que s'oposava a subvencionar cursos de català.
Una font d'informació important seguida per Albert Manent i la generació dels setanta amics, atès que els diaris passaven directament o indirectament per la censura, eren les notícies de Ràdio París, la BBC de Londres i fins i tot Radio España Independiente (Estación Pirenaica). També em contà Albert Manent que en el consolat britànic a Barcelona, a través d'un grup, entre els quals hi havia el doctor Oriol Domènech, s'imprimí una revista, Hora de Catalunya.
La caiguda o la mort de Franco va ser el fil roig que va mantenir sempre vives i, cíclicament, les il·lusions de la resistència catalana. Al final, els rumors de bona font sobre les malalties del dictador eren objecte d'especulacions, però Albert Manent recorda l'anècdota significativa d'aquesta llarga espera que, en plena vaga de tramvies de l'any 1951, l'escultor Rebull, a casa de Riba, havia fet el vaticini segur que “Això durarà sis mesos”. La història ens demostra que al final, probablement, s'acaba imposant un dels presagis anunciats pel mateix Franco: “El Movimiento se sucede a sí mismo”.
Finalment, el gran episodi que caldrà recuperar aquests dies, i dels quals van ser protagonistes determinants Albert Manent i Josep Benet per la relació que tenien amb el corresponsal José Antonio Novais, van ser les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde. Així com la maniobra de les Edicions Catalanes a París, la publicació de Le Vatican et la Catalogne i la campanya Volem bisbes catalans. Si podeu, no desaprofiteu l'oportunitat d'escoltar o llegir el relat en primera persona del flamant Premi d'Honor.
