Temps de canvis
A hores d'ara es fa difícil escatir quina serà l'evolució dels moviments populars que tenen lloc al món arabomusulmà. Tota revolta vol temps, però el cert és que estem davant d'un procés democratitzador que, tot i no saber com, canviarà per sempre més els equilibris geopolítics entre el sud i el nord. I això per no parlar dels grans tòpics que han bastit fins ara el discurs sobre el món àrab: estàtic i ancorat en la tradició. Anàlisis que ignoraven la realitat històrica més immediata i, així mateix, aquells canvis socioculturals i demogràfics de les últimes tres dècades. Com és ara que més del 50% de la població àrab té menys de 25 anys.
Hi ha una retòrica de la por que no s'aguanta per enlloc. Així doncs, el ministre d'Exteriors d'Itàlia, Franco Frattini, tem per la instauració d'un emirat a Líbia –tot obviant, però, qui governa l'Aràbia Saudita–. Itàlia, un país que governat per un polític “de raça” com Silvio Berlusconi, facilità l'acceptació del règim de Gaddafi en el concert de les nacions. Un altre estadista preocupat per la revolta àrab és un “demòcrata” com Dmitri Medvédev, hereu de Putin i responsable de l'ocupació de Geòrgia l'any 2008, que sense embuts ha dit que no vol “patir l'arribada al poder de líders fanàtics”.
Afirmo que Occident està més preocupat per la seva geoestratègia que no pas per donar suport de manera decidida a un procés que ha agafat tothom amb els pantalons baixats. Tan sols així s'explica l'actuació de Michèle Alliot-Marie, l'antiga ministra francesa d'Exteriors, obligada a dimitir per mor d'haver utilitzat l'avió d'un empresari proper a Ben Ali, quan viatjà a Tunísia per gaudir d'unes vacances just abans de la revolta...
Paper galdós i discurs caduc. Atès que d'una banda hi ha el cinisme per la preocupació europea en matèria de drets humans. I de l'altra, tornant al cas de Líbia, trobem la concessió per part de la UE de llicències per a l'exportació d'armes, només el 2009, per valor de 344 milions d'euros. La llista d'exemples d'aquest discurs bicèfal ompliria un llibre sencer a l'entorn del cost humà del nostre benestar. Tot plegat, en un context de creixent resistència a l'hora d'acceptar els signes del nostre temps.
Perquè en realitat el context és un altre. I és que manta vegades s'ha dit que la crisi actual no es limita a una crisi econòmica, sinó a una crisi de valors. S'ha globalitzat, per bé o per mal, l'economia. Com si aquest fos en si un paràmetre que no anés en paral·lel a les idees que viatgen amb la gent i, a la velocitat de la llum, amb les noves xarxes de la informació. Tothom ha oblidat la revolta popular esdevinguda a Islàndia l'any 2008, que forçà un procés integral de reforma constitucional fruit d'una crisi que posà en valor l'economia. O si parlem d'ara, ningú té present que a Grècia la població organitzada espontàniament ha decidit tirar pel dret en no acceptar les conseqüències de la crisi financera, llavor de l'abusiu augment del preu en el transport públic. Ras i curt: a la ciutat d'Atenes, els seus habitants agafen el metro sense pagar. I si miréssim més lluny, bé a la Xina o al sud-est d'Àsia, hauríem de saber que els habitants de països com ara Birmània estan a l'aguait. Qualsevol guspira, en especial si pren al gegant xinès, podria desembocar en un moviment en cadena de caire democràtic i dimensions imprevisibles. Dit altrament: s'està bastint un nou ordre.
La gran paradoxa és que aquest sisme té el seu origen més immediat en el món àrab i també a l'Iran. Un món “aliè a la democràcia”, segons creu l'actual ministre d'Afers Exteriors d'Israel. No obstant, seria ben estrany que un moviment polític popular enderroqués el règim teocràtic iranià, però que, per contra, a Egipte s'imposés un estat islàmic. Efectes d'una por, relativa a la pèrdua de privilegis que ha d'encarar Occident. En tot cas, Europa té un paper fonamental si sap fer-ne una lectura coratjosa: la història ha trucat a la porta. En joc, les relacions de veïnatge i aquella dignitat que anhelen tots els pobles.
