La lenta agonia del règim sirià
El que fa un mes qualificàvem com “la propera tempesta àrab”(Avui, 1 d'abril), la rebel·lió contra el règim dictatorial sirià, ja ha entrat a la sisena setmana des del seu inici amb una intensitat creixent. L'agonia de la dictadura de Baixar al-Assad promet ser lenta i cruenta. El règim s'enfronta a la revolta amb brutalitat. Només aquesta setmana, el seu aparell repressiu, amb la intervenció de l'exèrcit, ja ha mort desenes de persones.
A diferència de les rebel·lions que van derrocar les dictadures de Tunísia i Egipte, i també de la guerra civil que sacseja Líbia (amb el suport d'una intervenció internacional motivada bàsicament pel control de l'accés a la riquesa petroliera del país), la situació siriana és més complicada. Síria és un intricat mosaic de minories ètniques i religioses. Un dels factors que alenteix el canvi és la por al que pugui passar després de la caiguda d'Al-Assad, que va succeir dinàsticament el seu pare, Hafiz al-Assad, l'any 2000 i que ha decebut les esperances de canvi que va despertar al principi.
El règim sirià fa 40 anys que és al poder, entre pare i fill, i, ara per ara, encara podria esclafar la rebel·lió. Molts observadors veuen la situació com un test del lideratge i voluntat política d'Al-Assad. No sembla que la repressió brutal i creixent sigui la millor alternativa. Per silenciar les protestes, Al-Assad hauria d'emprendre reformes profundes i enfrontar-se a la seva pròpia família i a l'elit de poder, que controlen l'aparell repressiu.
El canvi de règim a Síria inspira temor als seus aliats i també als seus adversaris. Entre els primers, el règim teocràtic iranià, que exerceix la seva influencia al Pròxim Orient a través de Síria. Entre els segons, els Estats Units, que han fonamentat la seva diplomàcia a la regió cultivant el dictador sirià perquè retorni a la taula de negociacions amb Israel.
Un canvi de règim a Síria no només pot produir una situació de revenges i violència interna comparable a la que va sacsejar l'Iraq després de Saddam Hussein, sinó que pot estendre el conflicte més enllà de les fronteres sirianes, concretament al Líban.
Si les revoltes de Tunísia i Egipte van sorprendre el món pels seus desenllaços relativament ràpids, tot indica que la dictadura siriana tardarà encara algun temps a caure, i no ho farà sense arrossegar tot el Pròxim Orient a una situació d'inestabilitat greu.
