Gestionar la discòrdia

Després d'haver celebrat quatre partits del segle entre Barça i Madrid només en el lapse d'un parell de setmanes, a part de saturació, queda un pòsit de reaccions diverses. La primera és d'enyorança de la veu de Manuel Vázquez Montalbán, que amb ironia i lucidesa ens hauria explicat claus de la nostra conjuntura política a partir del futbol. I que ens ho hauria explicat deslliurant-nos d'aquell discurs que, a costa de sacralitzar la racionalitat, és extemporani i inútilment perfecte. Em refereixo a aquell discurs artificiós que, en comptes de diagnosticar el cordó umbilical que uneix futbol i dimensió política, es dedica a moralitzar sobre aquests esdeveniments esportius, presentant les rivalitats futbolístiques només com un enfrontament entre tiris i troians que, a part del fanatisme mutu i l'excitació de baixes passions, no estan moguts per cap altre ressort ni catalitzador social i polític obturat. Em refereixo, és clar, a aquell discurs que apel·la finalment a una mena de concòrdia i senys platònics, sense parar atenció que molt sovint allò més altament civilitzat és la gestió enraonada de la discòrdia, el divorci educat, molt més que no pas una falsa estabilitat parida i subjectada amb fòrceps. En segon lloc, seguint de prop el tresor d'hemeroteca que dissabte passat l'escriptor Josep Maria Fonalleras llegava en les pàgines d'aquest diari, queda un sentiment de por. De por perquè, arran de la difamació escampada per José Mourinho, una difamació induïda per la cúpula institucional del Real Madrid i auxiliada per un bon gruix de mitjans de comunicació i sectors polítics, hem vist com la hipnosi col·lectiva i el falsejament de la veritat són perfectament assolibles. Davant d'aquesta por, ¿és desenraonat intentar evitar mals majors i demanar que el FC Barcelona ingressi a la lliga francesa?