Els escèptics esperançats

Borges va dir que un sistema no és res més que “la supeditació de tots els punts de l'univers a un sol punt”. Foucault va escriure que no hi ha cap ideologia que per si sola garanteixi l'aplicació de la bondat. Del creuament d'aquestes dues sentències sorgeix una apel·lació a l'escepticisme, a un escepticisme entès com a antídot contra els cíclics horrors que l'entusiasme cec ens empeny a cometre. S'ha certificat l'acta de defunció dels antics sistemes plenipotenciaris que pretenien abraçar tota la realitat i donar resposta a tots els interrogants de la humanitat. És per aquesta suma de factors que al llarg d'aquests dies resulten tan desconcertants les estampes que projecten els seguidors minerals d'un partit polític o d'una ideologia, fent onejar les seves banderes, aclamant els seus líders com si fossin ídols sagrats.

Els que concebem l'escepticisme polític com a (única) font d'esperança, aquests dies notem més que mai l'atracció de l'equidistància. Equidistància entre eslògans que, en un pol, sostenen que la política municipal és –per ella mateixa– un exercici de noblesa i que, en l'altre pol, sostenen que és un intent deliberat de corrupció. Equidistants entre, d'una banda, els mal anomenats grups antisistema, que, com Democràcia real ja, invoquen un populisme perillós que fàcilment deriva en formes autoritàries i negació de la política. I equidistància, d'altra banda, d'aquesta instal·ladíssima classe política professional que, tot i haver estat incapaç de proposar alternatives il·lusionadores, s'arroga el dret a exigir alternatives polítiques als mal anomenats grups antisistema. Després de les eleccions de demà, els escèptics amb esperança continuarem fent-nos la pregunta que es fa un dels personatges de Sebald: “A 100 quilòmetres de distància. Sí. ¿Però d'on?”