Cinc cèntims d' indignació

Tot va començar quan un turista desorientat i matiner va deixar caure una moneda de cinc cèntims sobre el mocador d'estètica palestina estès al costat d'un “indignat”, alhora estès al costat del mocador. A continuació, un segon turista va dipositar-hi una moneda d'euro, un tercer, un bitllet de cinc euros, i un quart, un de vint. A les dotze del migdia, quan pica a l'esquena el sol, el mocador contenia una suma considerable de diners i la plaça s'havia convertit en un aparador immens de mocadors, cadascun amb funció de bacina recaptatòria i amb èxit considerable.

Després de diversos intents per part dels amos d'apropiar-se privadament del rendiment dels mocadors llurs, davant la mirada atenta i el comentari de la gent resident, es va decidir incloure un punt anomenat capital en l'assemblea nocturna. Es van dipositar tots els diners en una olla de pedra custodiada pels moderadors i, en no haver-se arribat al cap d'un temps considerable a cap acord majoritari, el tema va passar a una comissió creada especialment per a l'afer: la comissió de capital.

El matí següent, abans que cantés el gall, tots els acampats havien pres posicions estratègiques i perimetrals a la plaça, amb els mocadors d'estètica palestina i altres mocadors de fer farcells estesos a terra. Els que no van tenir accés a un bon lloc de paradista van decidir que portarien el punt a l'assemblea nocturna, i que, si era necessari, exigirien la creació d'una comissió especial: la comissió de la terra és per a qui la treballa.

Els guanys obtinguts es van multiplicar de manera considerable en un tres i no res, i això va provocar que la comissió de capital es transformés en comissió econòmica i financera i, com a mesura urgent per resoldre la insuficiència de cabuda de la primera olla, aprovés l'adquisició d'una gran caixa. Tot i que les assemblees eren nocturnes, el primer punt de l'ordre del dia va ser, mentre va durar l'eufòria, la imposició de beneficis a la caixa.

La magnitud del patrimoni acumulat va provocar que una de les assemblees acordés la creació d'una comissió de custòdia, encarregada de vetllar per la integritat de la caixa, i seguidament es va procedir a la creació d'una comissió de seguretat, amb cura sobre el contingut dinerari de curs legal. Sempre amb el vistiplau de l'assemblea, la comissió de seguretat va crear amb el temps el Cos de Policia de Plaça, dotat amb certes llicències coercitives i uniformat amb una indumentària discreta i una placa d'identificació pintada a l'oli.

Les noves tecnologies van fer que la bona nova s'escampés i masses ingents de falsos neoindignats van envair la plaça a la recerca de l'or i disposats a posseir la propietat horitzontal. Els més vells del lloc van haver de recuperar les antigues pancartes sobre els drets perduts i van plantar cara als nouvinguts. L'assemblea va decidir crear la comissió de política territorial i obres públiques, que immediatament va promulgar una moratòria sobre la plantació de noves tendes de campanya i va declarar bé d'interès cultural protegit les veles més antigues.

El Cos de Policia de Plaça va incrementar les funcions i es va haver de crear una unitat d'operacions especials per desallotjar els “indignats” furtius, els quals, alhora, van enregistrar amb l'aplicació foto i amb l'aplicació vídeo els episodis més mediàtics i les gestes més bel·licoses dels agents del nou ordre.

L'assemblea que va incloure com a punt de l'ordre del dia la transició del nomadisme al sedentarisme va demostrar que la història de la humanitat ha gastat segles innecessaris en l'autoorganització de la societat. A mà alçada es van anar resolent en qüestió de pocs instants aspectes tan anecdòtics com l'accés a la salut, a la vida digna, a l'habitatge, al treball, a l'alimentació i a la seguretat en general. La dualitat entre drets i deures va quedar solucionada amb una simple votació a mà alçada, sense necessitat d'entrar en detalls ni embolicar la troca. La civilització dels caçadors recol·lectors va ressorgir sobre els parterres de les fonts de la plaça. I cada dia va ser previ a cada nit, fins al judici final.

Inexplicablement, però, una tarda qualsevol uns “indignats” van acampar al bell mig del país de Xauxa.