Mimetisme

Les possibilitats d'interactuar, traslladant conceptes d'uns camps de coneixement a altres és una exercici del qual es pot treure profit. Però s'ha d'anar amb compte, perquè totes les masses piquen. Tenim una tendència a seguir sempre la mateixa veta un cop algú l'ha trobada i n'ha fet una bon ús. No ens parem massa a pensar si totes les comparacions, els paral·lelismes i les aplicacions d'esquemes entre àmbits que tenen processos i objectius diferents tenen sentit, si aporten realment aquell salt de qualitat que busquem. Un exemple clar el tenim en la febrada de traslladar a diferents terrenys el model que han aplicat Pep Guardiola i el seu equip per treballar amb la primera plantilla del Barça. Reconeixent la importància de molts dels valors que, de paraula i de fet, ens ofereix aquest grup humà, hi ha qui en fa una gra massa i ho troba exportable a qualsevol tipus d'organització, bàsicament l'empresarial. Però aquest exercici no ha començat amb el Barça actual: fa molt temps que des d'esportistes o entrenadors d'elit fins a erudits en diferents temàtiques, fan xerrades a professionals d'altres especialitats. El problema, i que ningú interpreti que és culpa dels qui es converteixen en referents, rau en el mimetisme mal entès. Perquè per buscar l'excel·lència és positiu conèixer els mecanismes i els patrons que han fet servir els altres. Però el més important és reflexionar sobre què entenem cadascun per excel·lència i comprendre que, per a cada tipus d'organització i de projecte, i en funció del talent i els recursos de què es disposa i del context en què es mou, aquesta té mil i un matisos i gradacions.