L'endemà del dissabte

L'endemà del dissabte passat, el Canal 33 va emetre un concert de l'Amy Winehouse gravat a Belfort, Alsàcia, al 2007 (quan ella encara es recordava de les lletres de les cançons). Era una actuació mesmèrica en què Winehouse omplia de sentit cada inflexió de la pròpia veu, com si la seva vida hi depengués; hi havia moments en què allò que cantava li era tan rigorosament real que malgrat l'artificialitat inevitable de la situació –un escenari, llums, uns vocalistes vestits de vint-i-un botó– ella va aconseguir posar-nos en la seva pell, darrere els seus ulls, cervell endins.

Fa temps, a Catalunya Ràdio, Lluís Gavaldà va remarcar que les Indigo Girls, cap a la meitat de la seva versió de Romeo and Juliet (a l'àlbum Rites Of Passage), es deixen anar –emportades pel potencial passional de la cançó– d'una manera tan insòlita que, per als oients, és com si un esclat emotiu inesperat ens hagués burxat de l'auricular estant. Diria que al llarg de la història força amorfa de pop, rock, folk i blues, hi ha hagut més aviat pocs cantants capaços de crear aquests instants tan punyents com asimètrics. Ara mateix em vénen al cap Natalie Merchant, Laura Marling, Buddy Guy, Bowie, Raimon, Llach, Betty Davis, Robert Plant, John Lydon, la infravaloradíssima Dory Previn...

El novel·lista anglès Nick Hornby va dir alguna vegada que el que volia transmetre a l'hora d'escriure era la mateixa sensació que es té en escoltar una cançó en directe: una barreja de convicció, urgència, fervor i un control molt flexible alhora que precisíssim del material. Hi ha uns quants autors que no només han transmès una sensació semblant a través de la pàgina escrita sinó que fins i tot han arribat a recitar els seus textos davant d'un públic talment uns cantants que parlen: que s'escolti, si més no, Truman Capote mentre llegeix fragments d'A sang freda (disponibles a soundtrack.net); o alguna gravació d'Allen Ginsberg (seamstressfortheband.org), que solia fer uns recitals inoblidables (un d'ells a Barcelona, al desembre de 1993); i ja que hi som, a Catalunya, Enric Casasses fa anys que hi fa unes lectures de viva veu que tenen –és una opinió personal– la mateixa intensitat captivadora que el concert que l'Amy Winehouse va fer a Belfort fa quatre anys, emès al Canal 33 l'endemà del dissabte passat.