La província de l'ànima

Fins a cert punt parlar de provincianisme deu ser redundant. Perquè la província és una condició indefugible de la persona, tan inevitable com l'ombra que projecta el nostre cos. Queda clar: tot i tothom viu en els límits, més grans o més petits, d'una província. Deu ser per aquest motiu que el provincianisme és una pràctica universal, tan pròpia de Tregurà com de Manhattan.

A Catalunya l'adjectiu provincià és en part aquell qualificatiu que els centres de decisió de la capital es reserven per aplicar a les persones i als productes de comarques. Aquesta aplicació té un sentit negatiu quan provincià denota un producte o una actitud entotsolada, d'exclusiu consum propi per a la província, “incapaç de traspassar els termes i els hàbits d'una regió”. També pot tenir un sentit relativament neutre, sobretot quan provincià subratlla el caràcter pintoresc d'un producte i s'assimila amb folklore. De vegades aquest qualificatiu ja resideix en els usos autòmats del llenguatge; per exemple, a la capital de la província de Barcelona, acostumen a presentar els escriptors de Girona amb la falca “és un escriptor gironí”, condició veritable però desactivadora per a un autor que aspiri a la natural universalitat de la major part de la literatura. De vegades el provincianisme també és un defecte treballat per l'orgull i l'amor propi, un satisfet exercici d'autoempetitiment. Aquest últim perfil aflora quan una persona vol remarcar la seva condició de genuí, una suposada primitiva essencialitat amb relació a la pertinença a un lloc, una inarrabassable denominació d'origen entesa com a puresa ancestral. És una actitud que es dóna, per exemple, quan allò que no encaixa dins de monolítics esquemes agrícoles és blasmat amb el nom de pixapins, Can Fanga, o amb forassenyades i indecents propostes polítiques de gravar amb nous impostos la vinguda de visitants de la capital als suposats vergers angelicals de la ruralia. Un cop enumerats aquests casos, un assisteix al prodigi de veure que un espai físic com la província es va transformant en volum mental. El provincianisme té molt més a veure amb la psicologia que no pas amb la geografia.