L'euro, qüestionat
La complexitat de la crisi econòmica i dels problemes específics de l'eurozona és tan gran que ha transformat el vocabulari i el llenguatge dels polítics. Alguns economistes tampoc no han estat capaços de traslladar a l'opinió pública unes paraules prou intel·ligibles per descriure la magnitud del desastre i detectar-ne les causes. És per això que els comentaristes més solvents han optat per la utilització d'imatges senzilles o de comparances que ens ajudin a tots a entendre allò que està passant exactament i quines són les escapatòries possibles. Per exemple, sobre les polítiques que inicialment van aplicar els governs partidaris del “qui dia passa, any empeny”, ha fet fortuna el paral·lelisme amb els que van pel carrer clavant puntades de peu a llaunes buides i seguint-les després en el zig-zag dels seus rebots desorientats i fruit de l'atzar més absurd tot fingint, que això és política. Es diu també que l'estiu xafogós es convertirà en una tardor turbulenta i, després, en un hivern que farà mal a l'economia real. També s'ha il·lustrat la situació amb l'expressió que estem al caire de l'abisme a fi de dramatitzar la gravetat del problema. Hi ha, però, personatges com ara Emma Marcegaglia, la presidenta de la patronal italiana, que diuen que ja hem caigut pel penya-segat tot i que Itàlia té quatre vegades més de ciutadans amb més de100.000 $ i tres milions de famílies entre els qui acumulen un 1% de la riquesa global. En canvi, Grècia i Espanya són els països on més riquesa està en mans de més poca gent privilegiada.
altres opinadors s'agafen a la definició dels països que no volen ser transformats ni en un sentit ni en el contrari. Només reclamen de ser sargits i apedaçats. O bé a les declaracions del multimilionari Warren Buffet, que es queixa de la gran injustícia que significa que la seva secretària pagui més impostos que no pas ell i que una colla de financers i empresaris palanquejats pels governs viatgin en avions privats o els deixin als seus descendents en primer grau perquè se'n vagin d'excursió transcontinental amb els amiguets i amiguetes. Cosa de la qual aquí, entre nosaltres, tenim algun exemple i no a càrrec precisament d'una societat absolutament privada, que èticament i estèticament tampoc no hauria de fer-ho, però que, legalment, amb els seus calés i no amb els nostres, derivats de les tarifes, poden fer allò que els roti. De totes maneres, el que és significatiu és que gradualment tothom deixa de parlar de la crisi i fa referència a l'avenir de l'euro. Ara fa molts anys, vaig organitzar, com a director de la Fira de Barcelona, un sector de tractament de superfícies i encara recordo els diferents mètodes: l'orgànic de recobriment i pintures i el de la galvanotècnia. Doncs bé, ara ja es parla de l'euro tefló, protegit fins ara pels recobriments orgànics, però afectat per la possible fallida de Grècia i, sobretot, per l'eventual ruptura i desintegració de l'eurozona. Una altra imatge que s'ha fet servir per explicar el que passa és la del port de refugi que és la destinació dels que s'apunten a l'estampida del pànic. De fet, el perill més imminent és el de repetir l'experiència dels EUA, que el 1937 van recaure en una recessió, després de la Gran Depressió i de tres anys de recuperació.
La gran novetat d'aquesta setmana és que els experts ja no parlen de trampejar el temporal, sinó de les possibles sortides d'alguns països de l'euro. I, en aquest punt, també s'ha emprat una imatge entenedora. És la següent: la UE pot apuntalar l'euro o deixar que es desintegri, però el cost de cada alternativa és tan alt que representa haver de triar entre cremar-se a la paella o fugir cap al foc. I naturalment, fugir de les flames per caure a les brases. El que passa és que, per una vegada, l'ocurrència d'Europa de crear una moneda única descontrolada podria representar un catastròfic perill global. Així, doncs, finalment, s'ha trencat el tabú de parlar no solament de la possible expulsió de Grècia o de la retirada d'Alemanya. Ara, totes les especulacions giren al voltant de com es pot abandonar un club que no té clàusula de sortida o ser-ne expulsat.
Tal com era previsible, Nouriel Roubini, que més que un alarmista és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista, ja s'ha pronunciat a favor de la fallida de Grècia i de la seva reconducció a un dracma devaluat. El tema, però, és més complicat per falta de normes. Vol dir que els països que no poden mantenir l'euro han ser expulsats també de la UE? A més a més, la major part del deute grec està en mans dels bancs alemanys i francesos. A part que els de França han comprat bancs de Grècia. I, sobretot, que el contagi afectarà directament Espanya i Itàlia. Gideon Rachman al F.T. explicava que als bitllets de la moneda americana i als de cada país sempre hi ha una simbologia pròpia, per exemple al dòlar l'efígie de Washington, però que l'euro tenia un disseny imaginari indicatiu i revelador de la feblesa d'un invent poc articulat que les respectives poblacions no senten com a propi.
Els euroescèptics es fan un tip de riure quan pensen en decisions que s'han de consensuar entre 27 països, però segons com evolucionin les coses els quedarà glaçada la rialla. Pensin només en la possibilitat que Alemanya digués: ja us ho fareu, jo torno al DM (marc alemany). I tinguin present el que ha escrit Charles Dumas sobre Espanya com a primer problema després del tallafocs, tot dient que el seu cas és com el del Japó el 1995-96, només que agreujat per la impotència espanyola per sortir-se'n. Que Déu ens agafi confessats.
