Palestina, Catalunya
Vaig veure i escoltar el discurs a l'ONU del president palestí, Mahmud Abbas, i em va venir una mica d'enveja. Ep, ara no em sumaré pas a la tropa d'opinadors que utilitzen el conflicte entre jueus i palestins per projectar les seves pròpies frustracions nacionals i pors mil·lenaristes. De la foto d'Abbas parlant davant de l'assemblea general de l'ONU no m'importa tant ni el qui, ni el com, sinó el fet per ell mateix. Que un país que vol ser estat aconsegueixi exposar-ho davant del món mundial, Andorra inclosa. Si comparem Palestina amb Catalunya, no només no els tenim res a envejar sinó que probablement a ells no els faria pas res ser com Catalunya. Disposem de molts avantatges que ells no tenen. Una economia força decent (conjuntures internes i externes i espolis a banda), un sistema polític democràtic (Tribunal Constitucional a banda) i una societat cada cop més mentalitzada (partits polítics a banda) que l'únic camí possible és fora d'Espanya. Què ens falta: unitat? No. Els palestins són els campions de les divisions internes. Però es barallen en la mateixa direcció. Ens falten partits independentistes? No. Bàsicament el que falta són més d'independentistes.
A diferència de Palestina, tanmateix, no tenim projecció internacional. El seu cas, d'acord, està inserit en la batalla maniquea que domina el planeta. Tenen enemics poderosos i amics perillosos. Els catalans passaríem amb menys. Però ens caldria més presència al món. Si tota l'energia malaguanyada fent pedagogia amb els espanyols l'haguéssim invertit a la resta del món, l'altre dia hauríem oït el discurs dels palestins asseguts còmodament a la sala.
