L'endemà del dissabte

El mes d'agost de l'any que ve, s'escollirà el candidat republicà definitiu per a les eleccions presidencials als Estats Units. Pel que es veu, hi ha moltes possibilitats que el candidat triat sigui una persona que –per dir-ho suaument– no toca del tot de peus a terra.

Entre els favorits, per exemple, hi ha Mitt Romney, el qual –com a mormó creient– segueix al peu de la lletra els preceptes d'un text suposadament escrit (en un idioma desconegut anomenat egipci reformat) en dues plaques d'or enterrades per uns indis americans (descendents, segons els mormons, d'uns emigrants israelites que van poblar l'Amèrica del Nord al 600 a.C.) en un turó i descobertes el 1837 per un tal Joseph Smith, el fundador del mormonisme –un home que, per cert, tenia antecedents penals per estafa– que en va fer la traducció a l'anglès. Un altre dels candidats favorits és Rick Perry, un entusiasta de les armes de foc que nega l'existència del canvi climàtic, que vol que el creacionisme formi part del currículum científic a les escoles públiques de tot el país i que ha donat el vistiplau a l'execució de més de 230 reus des que ostenta el càrrec de governador de Texas.

Tant Romney com Perry, però, semblen logicistes exemplars si se'ls compara amb Michelle Bachmann –popularíssima en els sectors més conservadors del partit– que (segons un reportatge recent a The New Yorker) és una simpatitzant de l'anomenat dominionisme, un moviment format per uns cristians literalistes que volen que la llei de l'Antic Testament –que recomana la pena de mort per a homosexuals i adúlters– sigui vigent arreu dels Estats Units. Bachmann ha fundat una escola privada, New Heights, en què es prohibeixen pel·lícules com Aladdin per ser massa “paganes”. Vol que els deu manaments es pengin a totes les escoles, creu que els Beatles havien estat manipulats pels comunistes i que els esclaus afroamericans del passat tenien una relació harmoniosa i cristiana amb els seus amos blancs. És com si els equivalents nord-americans de José María Aznar, el cardenal Rouco Varela, Pío Moya i Sandro Rey s'haguessin fos, tots quatre, en el cos d'una dona que podria ser la comandanta en cap de la nació més poderosa del planeta (encara). Si ho aconsegueix, aleshores sí que haurem d'aprendre a resar. A qui sigui.