Dilema sirià

La dictadura siriana es revela com la més difícil de derrocar de totes les autocràcies àrabs. Després de tres mil morts i vuit mesos de revolta, el règim de Damasc tot just comença a donar senyals de feblesa mentre el país s'apropa lentament a una guerra civil. De moment, els rebels sirians només poden comptar amb un parell de factors al seu favor: el santuari que els ofereix Turquia a la seva frontera del sud i un organisme d'oposició naixent, el Consell Nacional Sirià, que té la difícil tasca de coordinar les heterogènies forces contràries a la dictadura.

Baixar al-Assad, per la seva banda, ha fet recurs a les amenaces després que les promeses de reformes es revelessin il·lusòries. El dictador sirià fa servir un doble llenguatge. Mentre que a la televisió russa deia estar disposat a “parlar amb tothom”, en una entrevista amb el diari anglès The Sunday Telegraph afirmava que una intervenció occidental al conflicte sirià com la que ha protagonitzat a Líbia desfermaria “un terratrèmol a tot el Pròxim Orient”.

Les amenaces del dictador tenen part de raó. Síria és, efectivament, el punt de fractura de la volàtil situació de la regió, i un esfondrament del seu règim amenaça de provocar la fragmentació del país i la multiplicació dels conflictes en el seu entorn. Els aliats i protegits del règim sirià, com ara l'Iran i el grup palestí libanès Hezbol·là es poden veure confrontats amb els seus enemics, com ara Turquia, el Líban, les monarquies del Golf Pèrsic o Israel.

Síria no és Líbia ni s'hi assembla. Una hipotètica intervenció occidental és força improbable malgrat la crida dels rebels, que l'han reclamat. Així, la comunitat internacional es troba davant d'un dilema. Mentre els que s'oposen a Al-Assad no guanyin força i unitat, la lluita per fer-lo fora del poder continuarà fins al final. Un final potser inevitable, però no immediat.