A tocar de la cruïlla

Un dels pensadors que il·luminen amb brillantor la situació de crisi actual és el sociòleg, especialista en antropologia econòmica, Karl Polanyi. Nascut a Viena l'any 1886, la seva formació va centrar-se en filosofia i dret, dues branques del saber fonamentals a l'hora de tenir un criteri clar sobre quin paper ha de tenir l'economia en una societat moderna. En obres com ara El sustento del hombre i Comercio y mercado en los imperios antiguos, l'autor defensa la necessitat d'una economia institucionalitzada. A grans trets ve a dir-nos que una de les conseqüències de més de dos segles de liberalisme econòmic ha estat la “independència” de l'economia de l'entramat institucional, fet que hauria relegat la cosa política a un plànol relatiu. En aquest sentit, Polanyi reivindica el paper d'aquesta com a essencial a l'hora d'assumir el desenvolupament efectiu del sistema mercantil capitalista. De fet, els mercats van poder créixer i expandir-se gràcies a –i no a pesar de– una intensa política de regulació.

Cal dir que Polanyi anticipà l'actual crisi observant la seva època –en fallida per la Gran Depressió– i en fa una anàlisi mig segle abans. En tot cas, una intuïció que topa de cara amb una Europa que ha centrat tot el seu esforç en el dogma de la reducció del dèficit. Ras i curt: després dels cants de sirena sobre la “refundació del capitalisme”, ara per ara, Europa i el món anglosaxó –els Estats Units i la Gran Bretanya– se sotmeten com mai abans als mercats i llurs dictàmens. Tenim, doncs, la fortalesa del diner en directa oposició a la institucionalitat democràtica, greument ferida.

De manera crua un dels grans defensors de la idea d'Europa, George Steiner, ho explica així: “Fa vint anys els meus estudiants volien dedicar-se a la política i a la investigació. Avui, però, les elits busquen el diner que tot ho compra.” Tan sols cal fer una ullada al paper de les humanitats després de Bolonya. Per tant, aquesta és una crisi de valors. I és que ningú qüestiona el mantra que cal equilibrar els comptes públics a cop d'austeritat, això sense introduir absolutament cap reforma substancial en el model econòmic vigent.

Cal, doncs, reestructurar a fons el sistema. I això no serà possible sense que la política deixi de creure en la famosa “mà invisible” d'Adam Smith –tan sovint malinterpretat– per la qual, en un model teòric de competència perfecta, l'economia troba tota sola llur equilibri intern. Cosa que Polanyi denuncia i que s'ha pogut desmentir a bastament en els darrers anys. Precisament –històricament no és el primer cop– perquè les institucions polítiques s'han vist forçades a intervenir per rescatar les institucions financeres. De fet, si una cosa s'ha de recuperar és la política com a eina per a una finalitat justa. Com? De cap manera creant un monstre antidemocràtic com el Grup de Frankfurt, ni tampoc consolidant grups elitistes com el Club Bilderberg.

Retorno a Polanyi, en tant que l'aspecte institucional resulta bàsic en l'economia. I que aquesta no pot funcionar al marge de la realitat social. Tal com creia el pensador vienès, “reduir l'esfera del gènere econòmic als fenòmens del mercat és esborrar de l'escena la major part de la història de l'home”. I és que oblidar la dimensió social de l'economia –i un exemple d'aital oblit el trobem en l'habitatge com a objecte d'especulació salvatge– resulta contraproduent, atès que l'economització pura de la vida debilita les estructures, democràtiques i públiques, fins al punt que ara mateix Europa viu instal·lada en la seva particular cruïlla: mercats i tecnocràcia versus institucions i govern del poble.