Sentit d'estat
Si féssim la mitjana de l'espai redaccional i de la jerarquia que els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals d'avui (publicats a Catalunya) dediquen a la informació política, segur que les eleccions a Andalusia i Astúries se situen per sobre del congrés de Convergència Democràtica. Parlo de la mitjana, no de les excepcions.
I és que politicomediàticament, Convergència i, per extensió, Catalunya, continuen sent una excepció, fins i tot a casa nostra. I quan dic una excepció em refereixo a un segon ordre, a una realitat submediàtica o subpolítica; és a dir, a una realitat subestatal.
És per aquesta raó que té tant de mèrit el XVI Congrés de CDC, que ha decidit fer un pas endavant i apuntar, al costat de la nació catalana, a l'estat propi. Això de l'estat propi, del qual alguns faran menyspreu amb la boutade que es tracta d'un eufemisme covard del concepte independència, hauríem de reconèixer que és una concreció que resol, de molt, les antigues acusacions d'ambigüitat amb què sempre s'ha denunciat CDC.
Amb un sentit d'estat correcte és pot anar més enllà en el camí de la independència que mitjançant declaracions de principis tan fines en la teoria com incertes en la pràctica. De fet, el sentit d'estat no serà patrimoni exclusiu de CDC a partir d'ara, perquè en vam tenir un exemple recent amb les polítiques que ERC va impulsar (i, algunes, assolir) durant els últims set anys en què va formar part del govern de Catalunya.
Però cal tenir en compte que el sentit d'estat és desagraït i que no depèn només dels líders i governants, sinó, sobretot, de la gent, que n'ha de ser còmplice. El sentit d'estat no és només un moment de felicitat per al dia que s'accedeix a la sobirania plena, ha de ser un dia a dia constant de presa de decisions impopulars, només superables amb la convicció en l'horitzó.
Amb una alegria mal calculada, l'esquerra d'aquest país ha equiparat CDC i PP durant molts anys. Fins i tot ha semblat que l'esquerra catalana preferís la desaparició de CDC, ni que fos al preu de fer entrar en escena el PP a Catalunya. I ara CDC es manté, però el PP també existeix. No oblidem que el bipartidisme malaltís del PSC ha introduït la lògica dels partits únics d'àmbit estatal a Catalunya.
Ja seria hora, si no de reconèixer cap mèrit gratuït a CDC, sí, almenys, d'acceptar que CDC ens convé, amb la màxima solidesa nacional, amb el màxim sentit d'estat, perquè, de fet, és el millor actiu de què disposem mentre esperem el sentit d'estat de l'esquerra, que no arriba.
