La gran mentida
“La mentida és una forma de talent”, defensava Cioran. I és que, sense voler-ne fer apologia, el món està estructurat a l'entorn de les seves variants: la fal·làcia, l'engany i l'omissió. De fet, la tradició política moderna oblida que és hereva de l'escola sofista encarnada en les figures de Calicles, Antifont i Crities: mestres en retòrica més interessats a tombar l'adversari mitjançant l'ús del discurs hàbilment construït que en la veritat com a tal. I això és especialment notable en una democràcia, precisament, a causa de la llibertat d'expressió i l'existència dels grans mitjans de comunicació. Cap polític no pot expressar tota la veritat, atès que s'exposa al rebuig de l'opinió pública. Recordem-ho: la veritat dol. Per tant, la classe política s'empara en el domini del llenguatge o bé juga a fet i amagar amb el propòsit d'ocultar en el discurs l'absència de conformitat entre l'acció política i la realitat més immediata.
De fet, la mentida –i l'error– juguen un paper fonamental en art. Oscar Wilde ja afirmà en el seu moment que l'objectiu de l'art és la mentida. En aquest sentit, i en oposició als pensadors britànics, l'irlandès fa un panegíric de la imaginació com a font de la bellesa; la reivindica fins al punt d'afirmar que la vida imita l'art. I que la bellesa guanya en condició a la veritat –n'està més enllà. Semblaria que això no té relació directa amb la política. I tanmateix, Wilde, probablement un dels primers postmoderns, crea una teoria estètica que en un context polític funciona com a marc de referència vàlid si s'ha de projectar un discurs il·lusori que no s'ajusta plenament a la veritat, quan, per exemple, cal adoptar mesures doloroses i es demanen sacrificis, tot apel·lant a un discurs vague, en nom d'un món millor –bell– per a les futures generacions.
Una manipulació estilística de la realitat que fa ús d'elements èpics i dramàtics –com determinades escenificacions televisives– necessària a l'hora d'imposar a cop de dogma la política d'austeritat endegada per a alegria dels mercats. O bé en justificar una guerra inventant-ne proves. Comptat i debatut, la tradició literària occidental té el seu origen en un gran mentider: Ulisses. En Carles Miralles ho conta al seu Homer. Però, i Penèlope? Car... què no fa Penèlope en anar teixint i desteixint, sinó emprar l'engany, això sí, en aquest cas per mantenir-se fidel al costat del seu espòs? Potser Ítaca era un paradís fiscal i d'ací que fins a un terç dels dependents del casal d'Ulisses haguessin traït l'heroi. I és que en l'actualitat hi ha amagats en els denominats paradisos fiscals una quantitat que supera els vint bilions de dòlars –segons la FAO, aproximadament 400 vegades els diners que calen per començar a eradicar la fam al món.
Leonard Cohen ho defineix en una de les seves cançons: “No puc anar més / al costat de la gernació sense llei / mentre els assassins en llocs elevats / profereixen llurs oracions en veu alta.” Perquè no es pot expressar l'indicible sense poesia i, per això mateix, aquesta és la menys innocent de les activitats: només esbrinant en cada mot una escletxa de claror es pot restaurar la veritat de manera íntegra. Cal, però, recuperar el domini del llenguatge com a eina i tenir un control més gran sobre els esdeveniments. No és un camí fàcil: la veritat dol. Potser ens fa mandra abandonar la nostra actitud atemorida i reconèixer que ens han robat la parla i que parlen per nosaltres. Potser no és fàcil començar de nou i escoltar la nostra veu –silenciada tant de temps– com si fos el primer cop.
