Opinió

LA COLUMNA

La llei del silenci

La resposta a la pregunta de la setmana passada era afirmativa. Sí, Merkozy (o més exactament Sarkozy) es va acabar, i el resultat de les eleccions franceses ha estat un baló d'oxigen necessari per a la idea progressista d'Europa. Potser no passarà gaire temps abans que el guanyador Hollande decebi les esperances dels europeus que desitjaven la seva victòria, però de moment sembla que resta oberta la porta vers un futur on el desballestament de l'estat de benestar no sigui l'única perspectiva.

Tanmateix, ser europeu no és fàcil en les actuals circumstàncies. El canvi a França no esvaeix la preocupació que produeixen altres escenaris. A Grècia, per exemple, la irrupció parlamentària d'un cridaner grupuscle neonazi fa més soroll que la dramàtica desintegració del consens dels grans partits. A Sèrbia, el fràgil predomini dels europeistes recorda que la democràcia encara és un objectiu llunyà, i a Rússia, la deriva autoritària de Putin no deixa oblidar la defectuosa transició postsoviètica.

En general, sembla com si les malvestats de la crisi i el delicat moment del continent haguessin imposat una llei del silenci on la mala situació de l'economia és l'únic culpable de tots els mals, i no hi ha ningú –ni la classe política ni les institucions financeres– a qui se li puguin exigir responsabilitats. En aquest context, qualsevol crítica mínimament radical, o qualsevol actitud dissident, és titllada d'antisistema i combatuda com a acte de subversió.

La recent celebració de l'aniversari del moviment 15-M ha posat de manifest aquesta mala consciència. Els rebels del 15-M no eren res més que incòmodes recordatoris d'una injustícia a la qual ningú té ànims de posar noms propis. La llei del silenci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.