L'endemà del dissabte

Fa un parell d'anys al web d'aquest mateix diari, un lector em va acusar de ser un “intel·lectual” en un intent d'insultar-me, i a fe que ho va aconseguir, perquè les persones que s'autodefineixen com a intel·lectuals (i no pas, posem per cas, com a assagistes, filòsofs, escriptors...) solen parlar (o escriure) d'una manera fantàsticament pretensiós, ja que senten la necessitat irreprimible de fer gala d'erudits fins quan tracten temes més aviat ordinaris. (Per cert: el mot intel·lectual, en el sentit de, diguem, setciències respectable, apareix per primer cop en català a principis del segle XX, i si en desaparegués en algun moment donat del segle XXI, posaria la mà al foc que poca gent el trobaria a faltar, al contrari, se n'acomiadaria amb alegria i alleujament i focs artificials i tot).

Aquesta incapacitat d'explicar qualsevol cosa, per quotidiana que sigui, sense referències doctes i un llenguatge que s'esforça per semblar culte, ha estat explotada des de fa anys per la revista satírica anglesa Private Eye, que dedica un espai setmanal als exemples més flagrants de la pretensiositat sovint hilarant de segons quins intel·lectuals. I pocs exemples de pseudointel·lectualitat arriben a ser-ne més, de flagrants, que els comentaris següents del periodista Jonathan Wilson, publicats el mes passat a The Guardian, arran del comiat de Pep Guardiola: “Hom ha de pensar que potser Guardiola, mentre contemplava la fi de tot plegat, estava sota la influència d'un idealisme fatalista; que estava decidit a fer del seu equip el Barca [sic] més Barquesc [sic] de tots, passés el que passés, sobretot en el moment que el seu Barca [re-sic] estava a punt de dissoldre's. La seva determinació a jugar amb cada cop menys defensors... es va convertir gairebé en l'altrusime comentat per Ernest Becker en la seva relectura de Freud. Si, com deia Samuel Weber, ‘la recerca de sentit; l'activitat de construcció, síntesi, unificació... tot això indica la lluita de l'ego per establir i mantenir una identitat', què millor podria fer l'ego, a l'hora de contemplar la seva dissolució, que no fos afirmar la seva superioritat amb l'autodissolució, tot seguint fins al final la filosofia de la qual ha obtingut el seu sentit?”.

Espero els comentaris del senyor Wilson sobre el progrés d'en Tito Vilanova, amb candeletes.