Clausura d'‘espanyolitis'
Sembla que els Jocs Olímpics d'estiu del 2012 s'han acabat.
Des de la perspectiva espanyola, uns Jocs són un període de dues setmanes en què cal demostrar al món, sigui com sigui, la validesa del lema “Y España es la mejor”, del final de la cançó popularitzada per Manolo Escobar Que viva España. Desconec el grau d'imparcialitat que s'accepta en altres estats, però en aquests Jocs de Londres, una altra vegada, hem assistit, en nom de la identificació emocional amb qualsevol representant espanyol, a un exercici descarat de manipulació a través de les paraules. L'exemple més clar va tenir lloc durant el partit de semifinals de bàsquet Espanya-Rússia. A la primera part guanyava Rússia i, a la segona, va remuntar Espanya. Aleshores, el comentarista de Teledeporte (RTVE), va apel·lar al “carácter ganador del equipo espanyol”, i va assegurar repetidament, amb tota
la barra, que aquest “carácter ganador” no el podia discutir ningú. Genial. Potser havia oblidat que quatre dies abans aquell equip espanyol de bàsquet, el del “carácter ganador” que ningú podia discutir, s'havia deixat guanyar per l'equip de Brasil per tal d'evitar trobar-se amb l'equip d'EUA als quarts de final.
S'entén que un estat que, en matèria econòmica, està fent un paper galdós en el context internacional i també interiorment, aprofiti la pau i treva d'uns Jocs per fer apologia d'unes competències que, en el dia a dia, no demostra. Potser davant del món, amb tanta grada farcida de cares pintades i cossos embolicats amb la bandera espanyola, algú s'ha deixat enganyar, però vist des de Catalunya, tot plegat ha embafat una mica més. Les samarretes principesques hi han acabat de fer la torna.
S'entén que un estat en hores baixes vulgui passar el rasclet per on pugui, i que el lloc més fàcil és l'esport: l'opi del poble. Però, vist des de Catalunya, sabem que a molts dels noms d'esportistes amb què s'han omplert la boca els comentaristes espanyols aquests dies, i a molts dels esports, no se'ls ha prestat la més mínima atenció mediàtica els darrers quatre anys. Són esportistes i esports que han semblat coneguts de tota la vida durant els dies que ha durat la competició i dels quals no se'n tornarà a cantar gall ni gallina fins als Jocs de Rio de Janeiro del 2016. I és que l'Estat espanyol és esportivament analfabet durant quatre anys i aspirant a matrícula d'honor durant dues setmanes cada quatre anys.
L'absència de lletra en l'himne d'Espanya és el colofó d'una estratègia d'espanyolitis tan premeditada com efímera. Però la realització televisiva ens ha permès comprovar que a falta de lletra un himne es pot ballar; això sí, amb la boca permanentment oberta, fingint un cant fonètic permanent sense sons consonàntics.
