La tardor de Chávez

Demà passat, 7 d'octubre, Veneçuela celebra els seus comicis presidencials, que no són pròpiament democràtics, perquè el país llatinoamericà no és una democràcia convencional, sinó una singular autocràcia dominada des de fa catorze anys per Hugo Chávez, que diumenge vol perllongar el seu mandat fins al 2018. Chávez afirma que vol romandre al poder fins al 2030 i, si aconseguís el seu propòsit, hauria regnat durant 32 anys, gairebé tant com el seu model històric Fidel Castro.

En realitat, Chávez no ho té massa fàcil. Electoralment, el seu adversari Henrique Capriles es consolida en els sondejos, tot i que Chávez gaudeix d'avantatges associats al seu estil de govern populista i despòtic. En l'aspecte personal, l'autòcrata veneçolà té un enemic encara més perillós. El càncer que va patir entre el 2011 i el mes de maig d'aquest any –del qual va ser tractat i operat dues vegades durant llargues estades a Cuba– no sembla del tot guarit, ha limitat la seva energia i li ha deixat inconfusibles empremtes físiques, limitant les seves perspectives de supervivència.

Durant els seus anys de poder, Hugo Chávez ha estat un oportunista afortunat. Ha aprofitat la bonança petroliera del seu país i les seves dots per al populisme per a establir un sistema despòtic. En l'àmbit internacional, el seu obsessiu antiamericanisme l'ha convertit en una mena de renegat i l'ha fet aliar-se amb règims proscrits com ara la Cuba castrista, l'Iran teocràtic i la isolada dictadura de Corea del Nord.

Guanyi o perdi el diumenge, el més probable és que el règim de Chávez acabi sent una anècdota a la convulsa història llatinoamericana. En qualsevol cas, com més aviat abandoni el poder, menys tardarà el poble veneçolà a pagar la feixuga factura pels seus anys de regnat.