Oblidant l'Oriol Pérez

Divendres passat, la nostra orquestra nacional va donar el tret de sortida de la temporada 2012/13 de l'Auditori, acompanyada pel pianista Arcadi Volodos i amb la programació de l'obra Plain-Chant del jove compositor català Blai Soler. Recomano als abonats de l'OBC i a tots els lectors que renovin el seu compromís amb la formació, fent-li costat amb la millor eina que pot regalar-los un melòman: l'exigència màxima i un compromís ben ferm amb els sons del país. Aquesta ambició que demano és la marca d'una temporada que va dissenyar, amb molta empenta, l'antic director de la casa Oriol Pérez. L'Oriol va posar l'OBC al centre de la programació de l'Auditori, dibuixant-ne un camí conceptualment més sòlid a través d'eixos temàtics, i focalitzant la seva tasca en la recuperació del nostre patrimoni. Paral·lelament, sense la seva traça, enguany no veuríem a la sala Pau Casals grups com
Il Giardino Armonico o la violinista Victoria Mullova. Em fa content que l'actual equip gerent, encapçalat pel docte company Joaquim Garrigosa, mantingui viu aquest camí.

Sé que molts de vostès coneixen (i jutgen) l'Oriol Pérez només per quatre titulars de premsa ben lamentables. Però les coses, com sabem tots, sempre són més complexes del que sembla. L'Oriol va cometre una falta que va reconèixer, provocada per uns fantasmes que està maldant per enderrocar: va errar, va pagar-ho amb l'escarni públic, i va tornar els diners dels quals havia fet mal ús. Una actitud íntegra que contrasta amb la d'algunes patums que haurien de demostrar pèrdues de milions d'euros i que encara enguany contracten productores del tot criminals en el tractament laboral dels músics. L'Oriol ha treballat com una mula per la música del país, ha ajudat amb sang i suor que Torroella de Montgrí tingui un gran festival (cosa que els seus actuals responsables, amb una mesquinesa fastigosa, encara no han agraït públicament). Potser no és immaculat o angèlic, i segurament per això és amic meu, però és un actiu fonamental per a la música catalana. Per això crec que faríem molt malament, amics melòmans, oblidant l'Oriol Pérez.