Eufòria i prudència

Fa cent setmanes que tractem d'explicar i analitzar el que passa arreu del món des del convenciment que pot ajudar-nos a entendre el que passa més a prop. Ara, aquí mateix passen coses que atrauen l'interès del món exterior. Fóra estrany no comentar-les. Sense distància i amb respecte, intentaré fer-ho, tot i saber que la meva opinió no és la més popular.

A Catalunya s'ha establert, amb notable acceleració, un clima d'eufòria no sempre ben informada que una part de ciutadans –el futur ens dirà si majoritària– imagina com un camí planer i festiu, culminat amb una festassa i l'aplaudiment planetari. Gairebé tothom parla del mateix, i l'eufòria és alimentada per entusiastes que fan que sembli fins i tot un sentiment obligatori.

Per exemple, un conegut comediant, no exactament de primera fila però sí amb ambicions de lideratge moral, va sentenciar que els qui no siguin independentistes seran considerats traïdors. Això és justament el que no ha de passar. Els escèptics tenen el mateix dret a existir, expressar-se i no patir represàlies que els entusiastes. Qualsevol altra cosa no fóra el debat pacífic i democràtic que tots desitgem sinó la imposició propagandística d'alguna mena de policia ideològica.

L'eufòria catalana té també una altra limitació, i és que subestima les dificultats a què s'enfronta. Per dir-ho suaument, té adversaris molt poderosos, ben instal·lats als seus privilegis i disposats a fer el que sigui per sabotejar la voluntat dels ciutadans. Alguns d'ells, els més primitius, ja han començat a proferir amenaces que delaten la seva condició de vestigis d'un passat que no ha de tornar.

És certa la dita que diu que la prudència no ens ha de fer traïdors. Però la por de ser traïdors tampoc no ens ha de deixar caure en la imprudència.