El santcristo gros

Allò que podia haver estat simplement una crisi de l'euro ha anat evolucionant en la línia d'aparèixer com un risc sistèmic molt més enllà de la zona de la moneda única. I, per tant, és lògic que, a part de la troika habitual, els EUA i la Reserva Federal comencin a deixar-se veure al costat de l'escenari. A l'autoritat monetària nord-americana hi ha hagut canvis. Paul Volcker, que va ser president de la Reserva Federal amb Jimmy Carter i Ronald Reagan i que va dominar la inflació, va plegar tot deixant un molt bon llegat i una proposta de norma Volcker consistent a separar la banca comercial del proprietary trading, és a dir, els negocis amb fons propis sempre més arriscats. A més a més, és partidari de corregir el too big to fail (massa gran per deixar-lo caure), però són temes separats. Al govern, ara pensen que és crítica l'existència d'una autoritat que supervisi les institucions no bancàries i que vetlli per evitar la relaxació de les regulacions i de la disciplina supervisora. El que no pot fer el govern és limitar-se a recollir els plats trencats quan esclati la bombolla. Mentrestant, ha crescut l'opacitat dels mercats i han agafat protagonisme els executius dels fons d'alt risc. Volcker pensa que la diferència de retribucions en el sector financer ha arribat a nivells d'autèntica obscenitat. Finalment, considera que no es pot fer res sense comptar amb el 60% del Senat, cosa que complica l'adopció de mesures.

La norma que preconitza ha provocat reaccions, intents de desvirtuar-la en part i moviments dels lobbies o grups de pressió. Amenacen amb la renúncia a la condició de bancs i Volcker els diu que endavant, però que no facin el proprietary trading amb la llicència o la fitxa de bancs. Així, doncs, la polèmica està servida, perquè se'ls poden exigir les limitacions de capital i les dotacions de liquiditat igual que als bancs. Hi ha evidentment un risc moral en la mesura que els no-bancs no seran rescatats o salvats. Els creditors no estaran protegits i els accionistes han de tenir presents les possibles pèrdues. Més que supervivència assistida, se'ls aplicarà, doncs, l'eutanàsia.

El nou president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, pot ser persona influent en la campanya electoral nord-americana. Retornar el dinamisme a l'economia encallada i fer-ho abans de les urnes no és cosa senzilla. S'hauria de menester una altra compra d'actius. Els daus del president Obama ja s'han tirat damunt la taula, amb una economia a mig camí entre la recuperació i una recessió de caiguda i recaiguda. Europa segueix, doncs, amb l'espasa de Dàmocles al damunt de la zona euro i els EUA s'han autoimposat una roca fiscal. És, per tant, normal que als mercats hi hagi molta incertesa. Òbviament, l'economia és la que domina les prioritats dels electors (“és l'economia, estúpid”, tal com es va dir en aquella no tan llunyana campanya), però resulta que la contesa ha girat principalment al voltant de les característiques personals dels candidats. Per exemple, la fortuna personal de Romney i els seus impostos. Després de tres anys d'arrencades i frenades, hi ha una certa resignació fatalista i la confiança dels ciutadans en els polítics segueix tan baixa com la va trobar Obama.

Amb la recent declaració de Bernanke que la Reserva Federal faria una QE-3, és a dir, una facilitat quantitativa potencialment il·limitada, els mercats van celebrar la notícia. Tanmateix, els inversors segueixen nerviosos per les inesperades conseqüències de recórrer a la màquina d'imprimir més diner. Les decisions s'han pres per la situació econòmica general i pels perills de la inacció política i perquè el mercat de treball es mostra anèmic. La roca fiscal suplementària és l'expiració del període de vigència de les rebaixes tributàries concedides per Bush i d'altres. La proposta de retallades ha inspirat temors també de recessió. En realitat, el que ha fet Bernanke és guanyar temps perquè els polítics puguin actuar. La pregunta és si el tercer tractament de la mateixa medicina tindrà altra vegada efectes positius. Hi ha també el risc de la inflació si es bomba molt diner a l'economia i que el QE-3 serveixi als polítics per no actuar. D'entrada, s'ha debilitat el dòlar i els EUA han sortit a trobar a l'estranger uns tipus d'interès més alts i remuneradors amb la conseqüència de pressionar aquestes monedes a l'alça.

Bernanke ha aconseguit un suport impressionant a la R.F. i només té d'opositor Richard Fisher, president de l'entitat a Dallas. Com a antic oficial de la marina parla de lligar el capità al pal i de resistir els cants de sirena dels que volen fer grans compres d'actius. El segon mandat de Bernanke s'acaba al gener del 2014. Segons Fisher, el Congrés és disfuncional i tots plegats són una colla de mariners borratxos, fins i tot Romney, si sortís elegit. Bernanke ha heretat de Volcker la bona relació i la sintonia de criteris amb Mervyn King, el governador del Banc d'Anglaterra fill de ferroviari condecorat amb la Knight Grand Cross i afeccionat a cantar el Je ne regrette rien de l'Edith Piaf. Junts amb Volcker van intentar introduir a la llei Dodd-Frank la prohibició que els bancs juguin a curt termini en valors dels seus propis diners. Bernanke fa compres mensuals d'actius que poden ser arriscades, però pitjor seria no fer res. Aquesta línia seguirà fins que s'observi una millora en la línia que li pertoca: màxima ocupació possible amb estabilitat de preus. Al simposi de Jackson Hole (Wyoming) va elaborar tot aquest plantejament. La prioritat ha de ser la lluita contra l'atur, que és causa de sofriment, destructor d'estructures i malbaratador de talent i de recursos i causa que pot perjudicar durant molts anys. El creixement econòmic podria no ser prou potent perquè la demanda global pot ser inadequada. Martin Wolf va comentar que ara “és la demanda, estúpid”! Amb les accions previstes els ingressos serien de 85.000 milions de dòlars mensuals, cosa que reduiria la pressió sobre els tipus d'interès. Romney afirma que el QE-3 només serveix per fer pujar el sucre. Amb la tàctica de la Fed, la producció ha pujat un 4% i s'han creat 2 milions de llocs de treball al sector privat. Els crítics diuen que la nova política pot tenir conseqüències negatives, cosa que és certa, però el risc d'una demanda deficient encara és més gran. En qualsevol cas, és a la vegada preocupant i tranquil·litzador veure que els nord-americans també se sumen als esforços per impedir que les coses es repeteixin.