L'endemà del dissabte

Pot ser que avui, diumenge 25 de novembre, acabi sent un dia històric per a Catalunya: potser el més històric de tots des que Franco va morir o fins i tot des que els Borbons la van envair. Ara bé, per molt que en sigui conscient, confesso que només he seguit les campanyes electorals a mitges, que no vaig mirar el debat a set a TV3 l'endemà de dissabte passat, i que fa dies i dies que no estudio cap dels múltiples sondejos que han pretès predir els resultats d'avui.

I avui mateix, tampoc no penso seguir les eleccions del començament de la tarda ençà, sinó que aniré al concert –tan magnífic com benèfic– que els de Gospel Viu faran a l'Auditori de Barcelona. Tornaré a casa, doncs, just a temps per sentir els resultats definitius de les eleccions catalanes (ja seria anacrònic, per cert, dir-ne ‘autonòmiques').

I si sembla que estigui fent gala d'una displicència electoral imperdonable, que consti que avui és un dia pel qual he esperat més de dues dècades; i que sé que avui podria marcar el començament del final de la immensa pèrdua de temps i energia –per part de tants i tants ciutadans catalans– que ha comportat la pertinença del Principat a un estat manifasser, altiu i volgudament sord; i que avui podria haver-hi un primer pas cap a l'alleujament econòmic i cultural –‘social', si es vol– dels catalans (no dic pas ‘alliberament', ja que ni la crisi ni la CUP, temo, acabaran canviant el sistema econòmic internacional). I és justament per això que, per primera vegada en unes eleccions, els matisos entre els diferents partits polítics em semblen força irrellevants, atès que una majoria dels votants sap prou bé que l'única cosa que importa és si aquests partits estan a favor, o no, d'un referèndum tan imminent com lliure de qualsevol dependència centralista. Per això, els que hi són contraris (i que, amb tota probabilitat, acabaran sent minoritaris) han començat a expressar-se amb una desesperació creixent que no han sabut dissimular del tot. A partir d'aquest vespre, doncs, potser no seria sobrer seguir el consell de Bette Davis a Eva al desnudo i cordar-nos els cinturons, sabent com ho sabem tots que ens espera un viatge ben mogut. I confiem que divertit, malgrat o fins i tot a causa dels tripijocs inevitables de part dels de qui aviat ens acomiadarem. Ep, si els votants decidiu fer-ho.