L'endemà del dissabte

Pussy en anglès, a més de significar ‘gatet', té un sentit sexual que correspondria al ‘conill' o fins i tot al ‘cony' català. Quan els guionistes de la pel·lícula Goldfinger (1964) van batejar la noia Bond de torn amb el nom de Pussy Galore (o sigui, ‘una abundància de cony') la censura hollywoodiana va intentar prohibir-ho, però els temps estaven canviant i no se'n va sortir. I menys ho faria ara, quan els mitjans de comunicació del món sencer ja esmenten el nom explícit del grup de punk femení Pussy Riot (‘Conys esvalotats') sense fer escarafalls.

Sorprèn, doncs, que fa vuit mesos Vladimir Putin donés el seu vistiplau a l'empresonament de tres membres d'aquest col·lectiu d'onze noies en camps de treball als Urals –una d'elles, és cert, va ser posada en llibertat l'octubre passat– tan sols per haver cantat una cançó política en una catedral. I això que aquesta performance és d'una innocència –i d'un amateurisme– que fa caure de pompis. Tot plegat recorda vagament els primers estirabots teatrals dels moviments prepunk i punk a Occident fa trenta anys: Alice Cooper llençant un pollastre viu al públic el 1969; l'exposició londinenca de fotos porno i tampons usats de Genesis P-Orridge, el 1976; els Sex Pistols cantant God Save the Queen davant del Parlament britànic, l'any del jubileu reial, el 1977...

No obstant això, gairebé la meitat dels russos creuen que les Pussy Riot han merescut un càstig tan fort senzillament perquè van insultar l'Església ortodoxa (sembla que, com tants altres religiosos, volen gaudir del que el genetista ateu Richard Dawkins anomena “el monopoli de la indignació”). Fa una setmana, una de les reus, Maria Aliokhina, va ser traslladada a una cel·la individual per la seva pròpia seguretat, cosa que demostra prou bé la precarietat d'aquesta. Mentrestant, tant ella com l'altra Pussy Riot engarjolada han rebut el suport de tota mena d'artistes i actors, des de Patti Smith fins a Stephen Fry. Potser no estaria de més que Honor Blackman, l'actriu que feia de Pussy Galore fa 48 anys –i que ara en té 87– també s'afegís a les protestes, ni que sigui per recordar al senyor Putin que allò que es pot considerar molt xocant avui, el dia de demà semblarà ben innocu. I els que ho van intentar prohibir, feliçment obsolets.