Els mig amics
Si la troca no s'embolica qualsevol dia d'aquests, la maniobra dissenyada per CiU i ERC té el punt just de genialitat propi dels catalans: una barreja de seny i rauxa. I, òbviament, tal com succeeix amb les genialitats, la maniobra ha descol·locat tothom. Primer de tot, el govern espanyol (i el PP i C's), que la nit del diumenge dia 25 de novembre havia cantat les absoltes al sobiranisme i quinze dies després es conjura per tal d'evitar la tornada dels morts vivents. També han quedat descol·locats el PSC i ICV perquè, en matèria social, hauran d'assenyalar-se amb el bloc de centreesquerra (CiU-ERC), o amb el bloc de centredreta (PP-C's) o amb la CUP, i, en matèria nacional, ja no podran continuar fent la puta i la Ramoneta –és a dir, la federalista i la legalista.
I, òbviament també, la maniobra ha deixat descol·locats els mateixos protagonistes. D'una banda, CiU es troba que podrà formar govern gràcies al suport d'ERC, quelcom que ja havia passat l'any 1980, però que justament havia passat al contrari els anys 2003 i 2006, quan ERC va fer presidents, respectivament, Maragall i Montilla.
ERC trenca la rutina perversa segons la qual l'oposició ha d'actuar d'ofici contra el govern. ERC correrà dos riscos: l'un, que CiU en surti reforçada com a partit de govern –el peix gros es menja el petit–; l'altre, que el PSC i ICV en surtin reforçats com a partits d'oposició –Roma no paga traïdors–. I podria passar que Catalunya entengui que ERC ha posat sentit comú en la línia de la concentració, i el món entengui que un país que defensa la sobirania des del govern i des de l'oposició és que va de debò.
La maniobra CiU-ERC em recorda un precedent –no és ben igual, però és el que més s'hi assembla–: el govern municipal de Barcelona del 1979. El PSC (Narcís Serra) va guanyar sense majoria absoluta; amb el PSUC-ICV en tenia prou per governar, però hi va afegir CiU (Josep Maria Cullell) i ERC. En aquell moment hi havia canvis massa importants a fer a la ciutat per no fer-los des de la concentració. Ara passa el mateix: els canvis en el país són massa importants per no fer-los des de la màxima concentració possible. Hem de ser amics, o mig amics, fins que d'aquí a dos anys tinguem la feina feta o mig feta.