Berlusconi, populista?

Que fàcil és dir que Silvio Berlusconi és un pallasso i quedar-nos tan tranquils! Com ens agrada estirar-nos els cabells veient com un humorista, Beppe Grillo, es converteix en l'home més votat a Itàlia! Demagog! Populista! Antipolítica! I, mentrestant, la crisi econòmica a Itàlia empitjora. I la coordinació d'una estratègia per lluitar contra la crisi del deute a la zona euro sembla, cada cop més, una quimera. La vella i venerable Itàlia, amb més cultura política que tots els països anglosaxons junts, prefereix llençar per la finestra la tradició que va des de la Roma imperial fins a Andreotti, passant per Maquiavel. Igual com fa uns mesos Grècia va permetre l'entrada al seu parlament d'un partit neonazi. Al bressol de la democràcia, un país amb més pedigrí polític que els escandinaus! Una onada de malestar arrasa governs i partits al sud d'Europa. Mentre que moviments antisistema es fan forts al nord del continent, amb un missatge de regeneració que els partits tradicionals són incapaços d'aplicar-se a ells mateixos. Berlusconi ha dit No a una “Europa alemanya” i No als impostos necessaris per quadrar els comptes d'una Itàlia amb un endeutament rècord. Mentre que, directament, Beppe Grillo i el seu partit 5 Estrelles volen abandonar l'euro, la Unió Europea i començar a imprimir bitllets perquè als italians no els falti res. Això és “populisme”? Sí, però també ho és prometre apujar les pensions com va fer Rajoy a les últimes eleccions, sabent que no té els recursos per fer-ho. O també ho és el repartiment de recursos de forma clientelar en algunes regions d'Espanya, com s'ha fet en els últims decennis. O també ho és prometre –posem per cas– que amb la independència s'acaben tots els problemes de Catalunya. Aleshores, tot el que és mentida és populisme? Doncs el partit que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Per ser més específics, l'auge dels moviments antisistema que veiem a Europa en els últims temps l'hauríem de qualificar de “populisme patrimonial”, ja que barregen la defensa a ultrança d'un patrimoni material –el nivell de vida dels europeus– i un patrimoni immaterial –l'estil de vida europeu–. Així ho descriuen els sociòlegs francesos Dominique Reynié i Emmanuel Todd: “El populisme no es caracteritza pas per una teoria política ben definida ni per un projecte econòmic i social al qual li quadrin els números. El populisme pot combinar la contestació i la dimensió identitària, cosa que afavoreix el cinisme i les teories de la conspiració.” Per tant, el problema no és el populisme, sinó les causes que el fan atractiu a masses cada cop més grans de la població. Els problemes de fons de la societat europea són els reptes de la globalització econòmica i cultural. I ho hem de viure –i denunciar-ho– amb claredat. Serem més pobres i haurem de modificar el nostre sistema de valors per adaptar-nos a la nova realitat de les nostres cases i empreses. Que polítics, economistes, acadèmics i periodistes intentin amagar això és un error, perquè si no expliquem als diaris, televisions i als parlaments allò que la gent veu al carrer, estem donant l'exclusiva de la denúncia als partits de fora del sistema o a grups marginals.

Si això ens fa sentir millor, podem acusar-los de “populistes” o “demagogs”. O en un exercici d'amalgama encara més satisfactori per als nostres apriorismes “benpensants” podem dir que són d'“extrema dreta”. Podem riure'ns dels discursos de Berlusconi, indignar-nos per les formes neonazis d'Alba Daurada a Grècia, o seguir-li les gràcies a Geert Wilders a Holanda. Però això no canvia la realitat: la fractura democràtica a Europa és un fet. La crisi del sistema econòmic s'ha d'encarar mirant als ulls als ciutadans, i no assenyalant únicament Angela Merkel com a esca del pecat. I després és imprescindible regenerar la política europea. Si els partits tradicionals no ho fan, els “populistes” continuaran millorant resultats a les eleccions.