Culpes i culpables

És una estratègia vella i coneguda però que funciona. Davant les culpes pròpies no hi ha res millor que llançar ombres de dubte, insinuar que el responsable de la malifeta és ben lluny i que obeeix a inconfessables propòsits. S'ha fet abans i amb resultats prou satisfactoris, com en el cas Banca Catalana. Davant el forat milionari com a conseqüència d'una pèssima gestió es va saber manipular de tal manera la situació de fallida econòmica que fins i tot els més escèptics varen creure que havia estat una maniobra dels poders ocults de Madrid per fer mal a Catalunya. I ara estan passant coses semblants, tot i que més agreujades per la proliferació dels casos de corrupció que ens envolten. És veritat que Oriol Pujol pot ser el capdavanter d'una trama que intentava manipular en benefici propi les concessions d'ITV? És veritat que el diputat de CiU Xavier Crespo està imputat en un fosc cas relacionat amb la màfia russa? El director d'Institucions Penitenciàries de la Generalitat, Xavier Martorell, o el diputat del PSC José Zaragoza havien encarregat labors d'espionatge a l'agència de detectius Método 3? Els alcaldes de Sant Hilari per CiU o Manuel Bustos de Sabadell pel PSC, que van dimitir, estan o no estan inculpats en uns sumaris judicials? És cert que CDC està implicada en el cas Millet del Palau de la Música i per aquesta raó té embargada judicialment la seva seu de Barcelona? La sortida de tot plegat l'ha trobat el president Mas no pas prenent mesures dràstiques i efectives contra la corrupció i instant dimissions immediates, sinó convocant reunions per parlar, parlar i no fer res. La solució és deixar passar temps, delegar però no dimitir, desviar l'atenció i girar el focus cap a Madrid perquè ja se sap que ells són els culpables de tot. I contràriament, des de la capital del regne, per intentar amagar el cas Bárcenas posem per cas, s'inventen una pel·li d'espies amb informes falsos inclosos per tal que les ires es girin cap a Catalunya en lloc de fer-ho contra els seus dirigents. I en ambdós casos, si el votant s'ho empassa, temps que s'haurà guanyat i pressió desapareguda. El problema és que el poble, cansat de tanta xerrameca, ja no s'empassa segons quines excuses de mal pagador i reclama la veritat, que aquesta surti a la llum i que els culpables paguin la seva culpa ara i no pas d'aquí a setze anys, que és el que han trigat a condemnar Unió Democràtica per haver arreplegat diners que no eren seus. Sobra hipocresia i ens falten unes bones dosis d'Ariel per fer neteja.