Àrnica europea

Ens ho havien anunciat, que avui, a l'hora d'escriure això el dia 29 de maig, el comissari vicepresident d'economia de la UE, el finlandès Olli Rehn, faria públiques les decisions adoptades a nivell comunitari per a corregir els grans desequilibris de l'economia espanyola i principalment el dramàtic nivell d'atur. La troica dels homes vestits de negre ja ens havia inspeccionat i havia detectat inexactituds en les xifres dels informes i una versió exageradament optimista de la situació. En plena recessió, es parlava d'un immediat creixement de l'1,7% que permetria crear llocs de treball i d'un atur més reduït que el que pronostica l'OCDE a un nivell del 28%. Així, amb la manipulació de dades, s'afirmava que, com a màxim, el 2016, l'evolució estaria sota control. Tanmateix, la realitat era més dura i alguns informes indicaven com havien sobreviscut a la crisi del deute els països industrialitzats d'Europa i en quina posició relativa quedarien de cara a competir amb els EUA o els països asiàtics. El rànquing del cost per hora treballada era d'un màxim de $ 64,15 a Noruega, $ 60,40 a Suïssa, $ 47,38 a Alemanya o $ 42,12 a França fins a $ 30.77 a la Gran Bretanya o $ 28,44 a Espanya que es compara amb $ 6,48 a Mèxic, $ 1,36 a la Xina i $ 1,17 a l'Índia. Aquí hem experimentat, per tant, una devaluació interna que ofereix perspectives d'exportació de peces i components o d'automòbils de marca estrangera i fabricació local. Alemanya s'ha mogut amb agilitat en la nova situació i, amb uns salaris no gaire més baixos que els de França, és molt més competitiva.

A l'Estat espanyol hi ha també un problema suplementari pel que fa al sistema financer. En efecte, malgrat els rescats, les nacionalitzacions i alguns injustificables ajuts als caixers i banquers, en aquest moment, el sistema no té la capacitat de renovar i refinançar els crèdits que a l'hora present no són recuperables. Per exemple, és dramàticament il·lustrativa la reunió que la setmana passada van tenir les principals entitats afectades per la incapacitat d'El Corte Inglés de fer front als venciments d'uns deutes de més de € 5.000 m. Fins ara, el problema havia estat, des del 2008, el forat causat pel bloqueig de la follia immobiliària que es va aturar bruscament. Però el fet nou és que, amb l'atur, la caiguda del consum i la recessió, la lluita per salvar-se o per guanyar temps a base de renovacions de crèdits ja afecta grans empreses de tota mena de sectors o que cotitzen a borsa.

Sembla, doncs, evident que podrem veure fallides o insolvències abans inimaginables. Una gran empresa de mitjans de comunicació ha de refinançar € 3.000 m, igual que li passa a una important siderúrgica local, mentre les d'obres públiques com ara FCC (on el president, germà de Mayor Oreja, feia donatius de filials de FCC a Bárcenas que, en la part alíquota, podien anar a mans de l'exministre d'Interior del PP) o ACS (la de Florentino Pérez i probablement de la Corporació Financera Alba dels March) s'han de vendre actius per a anar parant, de moment, el cop. El que passa és que la compenetració del capitalisme de compares entre els prestadors que haurien de renovar els crèdits i els que els han de tornar per valor de volums molt superiors als nivells usuals en d'altres països fa impossible el compàs d'espera o l'intent de pensar en solucions de més crèdit encara. Els bancs espanyols ja han reestructurat més de € 200.000 m de crèdits de molt dubtosa recuperació. A part que l'intent de salvar uns palanquejaments tan grans obligarà a provisionar més reserves als bancs i les caixes que havien funcionat amb les alegries de les persones que a Itàlia en diuen un spensierato. Ja no serveix tampoc la gestió que els anglosaxons descriuen com la tècnica d'anar pel carrer clavant puntades de peu a una llauna buida.

A més a més, les empreses de dimensió mitjana que no tenen fàcil accés al mercat de capitals es veuen forçades a emetre bons corporatius que en alguns casos es qualifiquen gairebé d'escombraries. En tot cas, el més preocupant és que, en alguns casos, les urgències no tenen marge d'espera. Vegin, per exemple, el que ha passat amb la Pescanova, una empresa emblemàtica fundada per una figura representativa del sector “inasequible al desaliento” del règim franquista de Galícia. Aquell Sousa, pare de l'actual titular, va tenir la genial clarividència de col·locar frigorífics als vaixells de pesca i escampar una flota al món sencer. En canvi, el fill Sousa va fer l'aposta de l'aqüicultura i es va equivocar. Fins al punt que ara si la Damm cervesera, que ha quedat enxampada amb un 6% del capital, comprat a primers d'any, el Sabadell amb els seus crèdits i el principal client conserver d'Alemanya no assumeixen la reflotació de l'empresa, tot això pot acabar com el rosari de l'aurora. Caldrà veure, doncs, si queda prou temps i queda prou liquiditat per a intervenir.

En conseqüència, és amb aquest teló de fons que hem de valorar la decisió de la UE de no exigir una plena intervenció. De moment, sembla que seguirem en observació i que només ens reclamaran una retallada de les pensions de jubilació (edat més avançada, no vinculada a l'IPC, etc.), una puja de l'IVA, moderació de l'IRPF, més reforma laboral i més reestructuració de la banca) amb dos anys més per a reduir el dèficit que tindrà una mica més de tolerància. A part que aquesta Alemanya que alguns fanàtics volen convertir en el boc expiatori dels nostres mals, en realitat, ens ha ofert crèdits i finançament per a les pimes (el ministre Schäuble dixit a Granada) i també cursos de formació professional i llocs de treball per a milers de joves “que no podem condemnar a ser una generació perduda”, segons els govern Merkel. Per cert, són coses que, en canvi, no ha proposat el govern central de Madrid, mentre segueix amb la bogeria dels AVE i les infraestructures allà on no fan cap falta i a més que ens hipotequen el futur. Potser és que estan enfeinats preparant les escopetes que diu el ministre Wert que serveixen per a tractar amb ocellets catalans. Com ell, també té actituds i nom de neonazi aquest columnista genocida i madrileny (Hermann Tertsch) que considera perfectament justificat l'assassinat vil amb la covarda complicitat de la Gestapo del president màrtir, Lluís Companys. No sap aquest nostàlgic del Führer que ell recorda la cançó de la infanteria britànica que diu “Hitler has only gosd one ball, but poor old Goebbels has no balls at all”. I és que, amb la ploma d'escriure hi ha molts valents inspirats per algun avantpassat seu que va morir coratjosament esclafat en un tumult.