Els financers intocables

Hi ha dies, com el passat dimecres, en què la simple difusió de les notícies et deixa literalment estabornit. De sobte, en aquest país en què el debat polític s'ha degradat fins al punt de convertir-se en pura crònica judicial, ja res no ens pot causar cap mena de sorpresa. D'entrada, perquè alguns episodis recorden aquella expressió que fan servir humorísticament en la intimitat molts jutges quan diuen que formen part del “poder jodicial” i també perquè quan sentim que el rei diu que la justícia és igual per a tothom, la memòria ens fa evocar l'alcalde Pacheco de Jerez que va dir allò que la justícia és “un cachondeo”. El que ara ens ha sobtat és que l' Audiència de Madrid s'hagi pronunciat en termes d'apreciar la no-existència d'un delicte en el cas de l'empresonament per dues vegades del Miguel Blesa, president de Caja Madrid i, després, de la Bankia resultant de les fusions destinades a rescatar les entitats que necessitaven una operació de salvament.

Curiosament, en la primera fase d'imputació per part del jutge Elpidio José Silva, la fiscalia que, en condicions normals, s'ocupa de l'acusació, en aquesta ocasió, més aviat actuava com a part de la defensa. Cal tenir present que els fiscals no han d'actuar necessàriament en condicions d'independència com és el cas dels jutges, sinó en virtut del principi d'unitat i jerarquia, és a dir, en règim de dependència del poder executiu, que vol dir del govern. Per tant, el més íntim amic, col·lega d'oposicions i veí de la mateixa escala de J.M. Aznar quan tots dos eren inspectors de l'agència tributària a Logronyo, va tenir, des del primer moment, el suport del poder constituït, els mitjans de comunicació i tots els beneficiaris dels seus crèdits i favors. És cert que el jutge Silva és un personatge pintoresc i discutible, però tot això ja feia anys que durava sense que se li obrís cap expedient. És interessant d'observar que en l'intent d'obrir un procés penal contra les caixes que es van integrar a Bankia, l'Adicae (associació d'usuaris de bancs i caixes) s'ha queixat que el Ministeri d'Economia, el Banc d'Espanya i la CNMV (supervisora dels mercats de valors) no hagin tractat els titulars d'accions preferents com a víctimes. També crida l'atenció que una altra associació (Ausbanc), de criticable o discutible gestió, hagi rebut enguany una subvenció de la ministra Mato (per l'apartat de consum) tot i que l'entitat és una bèstia negra dels ministeris econòmics. Deu ser que en els rengles del PP ja no van tan prietas las filas com abans?

En resum, caldrà veure ara si la compra del City National Bank de Florida i les pèrdues resultants són matèria punible. El mateix dia se'ns fa saber que l'empresonat expresident de la CEOE, Díaz Ferrán, quedarà exonerat de tornar el crèdit de 26 milions d'euros que, en aquell moment i malgrat la recomanació d'Esperanza Aguirre, ja era evident que seria irrecuperable. És una operació idèntica a la concessió en un mateix dia de sengles crèdits de Caja Madrid i La Caixa per valor de 1.000 milions d'euros cadascun a l'empresa Martinsa - Fadesa, afectada per la bombolla immobiliària i que era del domini públic que no podia tornar el préstec. Cosa que efectivament va passar en menys d'una setmana. És evident que, com a mínim, un fiasco d'aquesta envergadura i característiques és revelador d'una gestió manifestament incompetent i millorable. En resum, aquí fa talment l'efecte que la regla sigui la impunitat.

Rodrigo Rato, per exemple, va considerar compatible d'encapçalar la sortida a borsa de Bankia i seguir cobrant de la banca Lazard i Caixa Bank, cosa que a Wall Street, on ell va tocar la campaneta, està rigorosament prohibida i penalitzada. Per cert, si rep favors de Telefónica, que és, fins a un cert punt, un gran refugium peccatorum, recordin que Rato va convocar el president del BBVA, Ybarra, per felicitar-lo com a principal accionista de Telefónica de l'encert del seu propòsit de nomenar president César Alierta. Naturalment, a Ybarra ni li havia passat pel cap aquest nom, però el va designar, i des d'aquell dia el flamant nou president que no va tenir oposició, a pesar de la seva operació de borsa amb informació privilegiada, que va fer junt amb el seu nebot quan era president de Tabacalera, li guarda gratitud eterna i li fa tots els favors que pot. Almenys, però, no li ha demanat de col·locar la seva exdona perquè ja l'havia pogut situar de directora general del Paradors de Turisme. Que ara cal lluitar contra l'atur i convé estalviar la manutenció exconjugal.

És amb aquest panorama que a finals de maig, la UE va donar a l'economia espanyola dos anys més de coll per a reduir el dèficit. Però les entitats financeres segueixen donant crèdits personals amb favoritisme fins i tot a consellers que com Rodríguez - Ponga o J.A. Moral neguen haver-los rebut encara que l'informe de KPGM indica que van ser de 5,3 i 18,7 milions, respectivament. Pressionats pel govern, Fainé i Botín van comprar paquets de Bankia, però Francisco González (BBVA) s'hi va negar i va comprometre's a gestionar amb prudència, integritat i transparència. Mentrestant, però, els venciments del deute s'acumulen a l'hora de refinançar i poden provocar una tempesta perfecta. Per cert, Blesa va nomenar Luis Bárcenas vocal del consell de la gestora de fons de Caja Madrid. La situació és, doncs, que els bancs i caixes han d'afrontar uns “mals crèdits” per valor de 10.000 milions d'euros, en una Europa que necessita més reformes i menys austeritats. En realitat, a finals d'abril, Santander i BBVA presentaven uns beneficis més reduïts al mercat espanyol. Així, doncs, el refinançament dels deutes de grans empreses com ara El Corte Inglés exigeixen una reestructuració. Els grans bancs fan xantatge a tot Europa. I pari passu, trontollen els paquets accionarials encreuats. Per exemple el 23% de La Caixa a Abertis, el 5,6% a Telefónica, el 12,4% a Repsol i el 35% a Gas Natural quan la recapitalització fa necessària la venda d'actius.