La renovació dels polítics

La ciutadania percep els polítics com un dels seus problemes. Segons les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas i del Centre d'Estudis d'Opinió, els polítics, els partits polítics i la política són el tercer principal problema a criteri dels enquestats, immediatament després de l'atur i de la situació econòmica. En això coincideixen les enquestes tant en l'àmbit estatal com en l'àmbit de Catalunya. En vista de les enquestes, i atesa la situació econòmica i d'atur en què estem, es pot afirmar que el desprestigi de la política és un problema molt greu. En aquest sentit, s'entén que a les manifestacions del 15-M es cridessin consignes com ara “No ens representeu” i “No hi ha pa per a tant xoriço”. Els nostres dirigents polítics són responsables, que per això varen ser elegits, que tinguem la situació econòmica que patim, o és que no estaven prou qualificats per fer front a la crisi? D'altra banda, cal tenir present que, sovint, els diners públics no s'administren amb la mateixa cura com si fossin diners propis.

La situació actual es caracteritza per l'atur, la situació de pobresa en què està una part significativa de la població, les retallades en sanitat, en ensenyament i en el sou dels funcionaris, els desnonaments, la propera retallada en les pensions, quan la gent que les percep no està en situació de poder treballar per complementar-les a causa de l'edat o de la invalidesa que pateix, la manca de suport econòmic a les entitats que cuiden dependents, l'emigració de la joventut qualificada, el deute a les farmàcies, l'engany de les participacions preferents als petits estalviadors, etc. Contradictòriament alguns exdirigents polítics perceben unes molt elevades retribucions, ja que quan varen deixar el govern varen passar a assessorar empreses privades. Alguns podria ser que haguessin estat contractats per aquestes empreses com a pagament per favors fets mentre estaven al govern. Entre molts d'altres esmentarem que Eduardo Zaplana i Rodrigo Rato varen ser contractats com a assessors a Telefónica; Felipe González, a Gas Natural; José María Aznar, a Endesa i també al grup de comunicació de Rupert Murdoch, i Pedro Solbes, al grup elèctric italià ENEL. D'altres polítics han estat col·locats en algun dels diversos ens públics, com ara el Senat, el Consell d'Estat, etc., sempre amb una bona retribució. D'altres polítics, en ser apartats de la primera línia pel partit, han estat col·locats en els consells d'administració de les caixes. Què hi feien determinats polítics, moltes vegades sense una formació adequada, en els consells d'administració de les caixes, cobrant unes dietes sovint escandaloses? Tractaven de donar un tracte de favor a la formació política que els havia nomenat? Al costat d'aquestes situacions èticament més que discutibles, trobem els nombrosos casos de presumpta corrupció política: el cas Gürtel, el cas Palau, el cas Bárcenas, el cas Palma Arena, el cas Nóos, el cas Pallerols, el cas Pretòria, els ERO falsos d'Andalusia...

Tot això comporta una greu deslegitimació del sistema democràtic. El problema és que una part important de ciutadans, des de la perspectiva electoral, no troben alternatives. Alguns opten per no anar a votar, però això no soluciona absolutament res perquè amb el sistema electoral que tenim és completament irrellevant el percentatge de participació electoral, perquè el nombre de diputats es distribueix en relació amb els vots vàlids emesos. Per això és important que s'aprovi una llei electoral en què els ciutadans puguin elegir directament, personalment, com a mínim una part dels seus representants, perquè aquests estaran més vinculats als electors que els varen elegir. Cal disposar d'un sistema que permeti als electors no votar aquells candidats que, per la raó que sigui, no els inspiren confiança. Això, de tota manera, no comportarà la solució de tots els problemes, sinó que és només un element de renovació del nostre sistema democràtic. Fins avui no hi ha cap altre sistema millor que el democràtic i el que cal no és substituir-lo sinó millorar-lo.

Aquesta desafecció als polítics té molt diverses manifestacions i reaccions antisistema, tant des de l'esquerra com des de la dreta. D'una banda, ja hem esmentat el moviment del 15-M. En l'àmbit europeu podem esmentar el Moviment Cinc Estrelles de l'italià Beppe Grillo, que no pacta amb els partits polítics tradicionals i, en aquest període de profunda crisi econòmica, amb el malestar que hi ha en diversos sectors de la societat, es constata el perill del ressorgiment de partits d'extrema dreta com per exemple l'Alba Daurada de Grècia, el Front Nacional de França, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Veritables Finlandesos o el Partit Popular Suís.