El motor alemany

El 22 de setembre, d'aquí a dos diumenges, hi ha eleccions generals a Alemanya. El resultat d'aquests comicis no sembla una gran incògnita, perquè la cancellera Angela Merkel i el seu partit demòcratacristià gaudeixen dun avantatge de més de 20 punts percentuals respecte del seu principal rival, els socialdemòcrates encapçalats per Peer Steinbrück.

Si els resultats no confirmessin les previsions, no és descartable una nova “gran aliança” entre els dos partits principals, com la que ja es va formar l'any 2009, ni tampoc fóra impossible una coalició entre socialdemòcrates i verds, suposant que aquests obtinguessin prou vots. L'element nou que sembla més clar, però, és un fort augment del vot “euro-escèptic” per part dels descontents amb el rol d'Alemanya a la crisi econòmica europea.

Gairebé tothom coincideix en que Alemanya és el motor d'Europa, l'únic país que ha mantingut l'estabilitat des de la gran recessió iniciada l'any 2008 i el principal artífex de la salvació de l'euro. A diferència de gairebé tota la resta del continent, Alemanya ha mantingut a ratlla l'atur i ha restat lliure del dèficit, però també s'ha vist obligada a intervenir en rescat dels parents més pobres de la família europea (Portugal, Grècia), cosa que no agrada gens a un sector nombrós d'electors alemanys.

Si els pronòstics es confirmen, Angela Merkel veurà consolidat el seu poder nacional i continental als comicis del 22 de setembre. Gràcies a l'eficiència del motor alemany, s'haurà guanyat el sobrenom de cancellera de ferro en el terreny econòmic. Tanmateix, si ens fixem en l'àmbit del lideratge polític, que Europa també necessita i no té, Merkel segueix sent una figura prou grisa, més semblant a una cancellera de plom que no pas a una de ferro.