Guanyin el referèndum
ha anat a remolc de
la història s'hauria d'avançar, per una vegada, als esdeveniments
No només a Catalunya li convé una consulta pactada. També a Espanya. Qui pensi que la solució a l'independentisme dels catalans és emular el cop de porta al pla Ibarretxe equivoca la magnitud del desacord i sobretot les conseqüències. Tant analitzar, anticipar i projectar els desitjos d'uns i altres l'endemà d'una Catalunya independent, i molts han oblidat pensar en l'endemà d'un cop de porta espanyol a la demanda catalana.
Dues possibilitats resten encara ara damunt la taula. La primera: que una consulta pactada tingui lloc. I no convé oblidar-nos de la seva existència. Si el joc de la negació sistemàtica que practica el govern espanyol amaga un pla B, la cosa hauria d'anar així: Espanya permet una consulta feta amb la nova llei catalana o bé es conforma a tolerar unes eleccions constituents que, com tot sembla indicar, donaran la majoria als partidaris de l'estat propi. Només aleshores començaria el debat entre els partidaris de la tercera via i els de la independència. És en aquest procés de deliberació posterior a la consulta o a la proclamació unilateral de l'estat que començaria el diàleg, fins ara inexistent.
Aquesta opció, la de l'acceptació de la voluntat dels catalans, és l'aposta del catalanisme i hauria de ser la dels demòcrates espanyols. Tanmateix, uns i altres ja avancen dificultats de pes, particularment en la banda espanyola. La debilitat dels liberals populars dins del seu partit. L'alè de la premsa cavernària. Una cultura democràtica massa feble. Un menyspreu profund per allò català i per la seva llengua. Una percepció de la identitat espanyola que nega la diferència. Tot plegat, una via que exigiria del govern espanyol un nivell d'estadisme i racionalitat improbables. Espanya ni entén ni vol entendre el cas català: des del ciutadà del carrer fins al Belloch de torn.
La segona de les possibilitats és la que tristament sembla més realista. Ben exposada per Antoni Puigvert, els petards festius i voluntaristes catalans sucumbiran en la plaça de braus del Congrés enmig de la cridòria del públic, els abrandaments verbals i el sang i fetge de la majoria de la cambra. Socialistes inclosos. Segons el guió, Espanya aboca la demanda dels catalans a l'espigó d'un Tribunal Constitucional presidit per un exmilitant del PP anticatalà. Convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya. Espanya anul·la l'autonomia totalment o parcialment mentre el fiscal general de l'Estat inicia un expedient per dur Mas als tribunals. Tot plegat davant l'aplaudiment entusiasta del nacionalisme espanyol i de la Fundació Adolf Hitler (la mateixa que havia demanat a l'exèrcit l'ocupació de Baviera), i de l'oprobi dels liberals del món.
Una via ja transitada. La de novembre del 1934. “Esa Generalidad, por la conducta subversiva de sus órganos, se ha situado fuera de la legalidad y se ha incapacitado, por tanto, para continuar cumpliendo la función que el Estatuto le asigna.” Se suspèn el Parlament, es nomena un governador que assumirà les funcions del president i del consell executiu, i el govern de l'Estat nomena una comissió que estudiï quins dels serveis traspassats podran subsistir, els que s'hauran de rectificar i els que hauran de revertir a l'Estat. Signa el president del consell, Alejandro Lerroux (José Pla, Historia de la II República Española, volum IV, Destino, 1941).
L'espanyolisme s'haurà encarregat, per la irreprotxable via legal i constitucional, de repetir l'error de l'Estatut del 2006 i amplificar-lo. Oblidant que el 1934 no és el 2014. Oblidant que el món mira. Oblidant la penitència catalanista actual i la voluntat dels ciutadans. Oblidant el referèndum escocès i altres precedents guanyats per als drets de les nacions al llarg del segle XX. El procés sobiranista s'endarrerirà només a canvi de guanyar en força i intensitat. La ignorància suprema dels partidaris de posar fi a la “mentida del dret a decidir” (Susana Díaz) els impedeix conèixer que el catalanisme ha estat històricament cabut, persistent i incansable. Un catalanisme l'endemà definitivament bolcat amb el sobiranisme, esmolat i sense fissures. Un sobiranisme d'arrel demòcrata i liberal. Robust i madur després d'anys i panys d'intentar reformar l'Estat per ensopegar amb el roc d'aquest germà bord francès. En el paquet s'hi troben les classes més dinàmiques: la classe mitjana, els petits i mitjans empresaris i el gros de l'anomenada intel·lectualitat progressista. La gent més jove, així com la més ben formada. També, no ho oblidem, la base tributària d'aquest país.
A Espanya li convé negociar, perquè aquesta no és flor d'un dia. Perquè el món l'observa. Perquè les credencials democràtiques de la demanda catalana impedeixen un cop de porta que posaria l'Estat espanyol al costat de països de la tradició democràtica de Turquia i la Xina. Una decisió que empenyeria l'Estat espanyol uns quants quilòmetres més en la direcció d'Àfrica. I, sobretot, li impediria guanyar el proper embat. Espanya haurà guanyat temps, però no haurà resolt el problema català.
Acabem. En l'assaig de Poussou sobre la Revolució Anglesa, l'intel·lectual francès anticipava en el moviment popular les revolucions que arribarien a França i Rússia i deia: “Cada vegada un poder monàrquic i pretesament fort i autoritari arriba a no poder ni saber governar... Cada vegada, aprofitant l'audiència cada cop més ampla que li dóna un moviment d'idees anterior..., una minoria fortament sensibilitzada i completament decidida..., perd ben aviat tota possibilitat de fer marxa enrere i ja no es pot acomodar de cap compromís”. L'Espanya que sempre ha anat a remolc de la història s'hauria d'avançar, per una vegada, als esdeveniments. Fins i tot contra pronòstic.
