Drets i sistemes

M'apunto a la incipient polèmica oberta en aquest diari entre el periodista Salvador Garcia-Arbós (Llibertat NP, publicat l'1 d'agost) i l'advocat Carles Monguilod (Els nazis també?,publicat el 7 d'agost) sobre el dret de qualsevol persona a defensar les seves idees. És indiscutible que cada individu pot tenir les idees que vulgui, perquè creure una altra cosa és ser directament partidari de l'electroxoc. No crec, però, que qualsevol idea pugui ser defensada públicament i encara menys posada en pràctica, no només pels claríssims arguments que exposa Monguilod en el seu article, sinó per una qüestió més elemental.

Cada col·lectivitat humana –nació, ètnia, municipi, societat, etc.– fixa les seves normes de convivència en forma de lleis, que per definició són normes d'obligat compliment. I el conjunt de lleis que defineixen el marc de drets i deures d'una societat és el que coneixem col·loquialment per sistema. Ni per lògica natural ni per lògica política –que no és sempre el mateix– cap sistema no pot admetre la propagació d'idees que tinguin el propòsit de destruir-lo. Això és ben visible en aquelles comunitats que s'han deixat seduir o segrestar pel totalitarisme: qualsevol manifestació contrària, pública o fins i tot privada, és bandejada sense contemplacions. En canvi, les comunitats que han adoptat principis democràtics en el seu funcionament institucional i que procuren seguir amb més o menys proximitat el denominador comú dels drets que és la Declaració Universal dels Drets Humans, se senten equivocadament obligades a ser pulcres i correctes i a creure's aquella frase de Winston Churchill que deia aproximadament que moriria per defensar el dret a opinar d'aquells que volien suprimir-lo. Aquesta actitud, segurament molt de gentleman, al meu entendre és clarament errònia, perquè els antidemòcrates no estan per floritures sinó per gangrenar des de dins els sistemes que es permeten la inconsciència de tolerar-los.