No ets ningú

Ho intentes evitar, però t'enfades massa sovint. És per culpa teva, ja ho saps: o, més ben dit, per aquest excés de vanitat pueril que arrossegues del pare. T'enfades, sobretot, quan no respecten la feina dels amics: quan t'imagines l'Anna passant-les putes a Hamburg, i la veus traduint manuals de rentadores a altes hores de la matinada, mentre una gentola que no sap ni la centèsima part de literatura que ella es passa el dia marcant cuixa en còctels, cobrant de tots. T'enfades llegint els meravellosos articles de l'Enric, quan comproves que tots aquells que el tractaven de sonat fot només cinc anys ara copien fil per randa les seves tesis al butlletí de can Godó, sense ni un bri de vergonya. T'enfades quan llegeixes el teu germà Jordi, que fa les millors crítiques literàries del país al seu blog, a qui tothom regala copets a l'espatlla però que ningú no té els collons de publicar. I t'enfades (ja ho he dit?), per vanitat: perquè, encara que fingeixis el contrari, t'agradaria notar que tot allò fet té un sentit, que les hores que t'has cremat els ulls a la biblioteca de l'Ateneu serveixen per a alguna cosa. T'aïres també quan comproves que vius en un país on els gestors culturals són el pitjor mató de l'escolania, una terra en què escriure arreu implica mamar-la de canto o tenir una prosa de vil·la meridiana, on tothom realitza infinits esforços perquè no puguis fer la teva feina en condicions. Però qui t'havies pensat que eres, desgraciat? Volies un Prat o un Cambó, sense ser l'Ors o n'Estelrich? Has d'aprendre a callar: no cridis gaire i somriu tranquil, que segur que tard o d'hora caurà alguna propineta del poder. Fes el pallasso per guarir-te les frustracions, que d'això en saps un niu: si més no, tros d'ase, t'han donat la gràcia d'exhibir-te i que et llegeixin en aquesta pàgina, que ja és molt. No vulguis recompensa per allò que només tu reconeixes com a talent. I recorda-ho, sempre: per sort o per desgràcia, no ets ningú. Repeteix, Bernat: no ets ningú.